Pacte de Canonges. Relació amb Espanya (1)

Parlem de la Relació amb Espanya (1)

Relació política amb el Regne d’Espanya i les seves nacionalitats.

La crisi mundial del coronavirus obliga a prendre actuacions especials i molt  concretes en el dia a dia, però també ens aboca a redefinir el projecte de país per adaptar-nos a unes noves regles de paradigma social. I és una bona oportunitat per definir la nostra posició respecte a la UE i, molt especialment al Regne d’Espanya.

L’EE, davant la mateix situació, proposa resoldre-la amb un altre “cafè para todos” i va proposar fer un Pacte de la Moncloa II, cosa que, al final, ha quedat en una trista Comissió Parlamentaria del Congreso de Madrid per a la Reconstrucció d’Espanya.

Si es tracta d’acordar mesures per fer front a la crisi sanitària i les conseqüències econòmiques i socials, defensar els interessos de Catalunya és la primera obligació de l’executiu català siguin quins siguin els interlocutors.

Catalunya, a diferència del 77, té la oportunitat de definir clarament què volem fer. Per això és necessari, prèviament, realitzar nosaltres un Pacte de País , el que en diem Pacte de Canonges.  Tenint en compte que el Govern de la Generalitat està lligat de peus i mans  en l’àmbit polític i econòmic, el mateix executiu ha d’involucrar la societat civil en la definició de l’estratègia del país que volem, sanitari, econòmic, social i de futur.

Catalunya es veu abocada a fer un pas endavant que no va fer el 77 i anar a Madrid a explicar, totes les mesures decidides per implantar la República Catalana com estat independent.

Perquè si no es fa el pas endavant el panorama que ens espera és molt clar.

Segons un article publicat al Vilaweb el 10/4/20 de la Dolors Feliu:

 “No és cap broma. Confinament significa retallada molt significativa de drets fonamentals. No parlem solament de drets de circulació i de què implica l’augment del control policíac, sinó també de drets d’intimitat, com el subministrament de dades personals de salut i, fins i tot, d’ubicació i del contacte mantingut amb els altres... Com l’estudi que ha autoritzat el govern espanyol de la mobilitat ciutadana basant-se en dades dels operadors de telefonia.

Una intromissió d’aquest nivell en els drets civils ha de ser controlada pels representants electes; a Espanya, pel congrés de diputats. Això ens porta a considerar el funcionament més que deficient d’aquesta institució.

... les sentències del Tribunal Constitucional... signifiquen un escull, fins ara insalvable, per a poder fer funcionar efectivament el control de la representació popular democràtica quan hi ha impossibilitat presencial.

... Però fins i tot aquí s’han detectat abusos cruels.  És el cas del Tribunal Suprem quan va advertir que perseguiria per prevaricació els funcionaris que permetessin el confinament domiciliari als presos per la causa independentista durant la crisi de la Covid-19.

....

“L’anomenat ‘encaix’ de Catalunya a Espanya s’agreuja en aquest escenari apocalíptic. El president de Castella la Manxa ha demanat aquesta setmana que l’estat espanyol apliqui la solidaritat amb el límit de la ‘igualtat’, de manera que es creï una renda mínima que de cap manera no pugui ser complementada per les administracions autonòmiques ni per les locals, de manera que tothom sigui igual de precari i vulnerable, sense poder aspirar que l’administració de proximitat pugui complementar aquest ajut mínim en cap cas. Aquesta comprensió perversa de la igualtat coincideix força amb l’expressada pel Tribunal Constitucional en casos semblants, com per exemple quan va declarar inconstitucional la legislació catalana de pobresa energètica.  Una evidència més de la poca confiança i solidaritat política, territorial i social".

I acaba dient: “A partir d’ara, més que mai, sabrem què vol dir confiar en el poder públic, qui volem que prengui i com les decisions que ens poden fer viure o morir.”

I aquí podem enllaçar amb l’editorial de Vicent Partal al Vilaweb del 4/4/20:

"La gestió horrible de la crisi sanitària, aquesta manera suïcida de deixar completament abandonades a la seua sort econòmica la gent, les famílies i les empreses, la reafirmació castrense i autoritària, el gust pels uniformes i la violència oficial, el No-Do en què s’ha convertit la majoria de la premsa, l’antieuropeisme que s’escampa, l’odi envers la diferència, envers les dones, els homosexuals, els catalans, envers la diferència que siga, la normalització dels estats d’excepció, tot això que avui ens angoixa i horroritza en mirar la societat espanyola ‒però també la catalana‒ no existiria, si més no, segur que no existiria així si a final dels anys setanta els demòcrates no s’haguessen deixat atrapar dolçament pel poder."

Doncs ara és el moment.

El 1977, el franquisme i les elits oligàrquiques van aconseguir el que volien per damunt de tot, evitar aquesta ruptura fundadora d’una nova legalitat, però sobretot fundadora d’una nova societat, d’un nou model de societat. Ara, per tant és el moment de fer el que no vàrem fer aleshores.

Ara és el moment d’exposar tot el que no s’ha plantejat com a condició en la Taula de Negociació actualment existent, tal com defineix molt bé l’Albert Botran en un article al Punt Avui del 20/4/20 i que textualment acaba dient:

“Es donen les condicions per a una ruptura catalana com no va poder ser en aquell moment (Pactes de la Moncloa I al 77). Una ruptura que dependria d’un acord de país com han plantejat algunes veus. Però si aquest acord polític no té una dimensió social no tindrà la força suficient. Cal un  programa que sigui una ruptura amb l’oligarquia. Cal un múscul social que tingui expressions en el món del sindicalisme i també en lluites com ara l’habitatge, la sanitat, l’educació, la pagesia,  les persones migrades, el feminisme, l’ecologisme, l’economia social i solidaria. Fer confluir aquestes dues dimensions, social, nacional, serà l’embrió d’un projecte de país a favor de la majoria popular: la República Catalana.”

Sigui quin sigui l’espai de debat, sigui un Pacte de la Moncloa II, una Comissió parlamentària per Reconstruir Espanya o una Taula de Negociació entre representants espanyols i catalans que no sabem què pretén i quina operativitat tindrà, a pesar de tot, diem que és necessari participar en aquests espais de trobada, per poder defensar la ciutadania catalana de tots els estralls causats, tan sanitaris com socials i econòmics, per la crisi del coronavirus, mentre estem encara dins l’estructura de l’Estat Espanyol.

Com dèiem al començament, davant d’aquesta situació i de l’intent de tornar un pacte Moncloa II, sigui de l’estil que sigui, el Govern de la Generalitat ha d’aprofitar per fer un pacte de país previ i presentar-se davant de l’Estat espanyol sabent molt bé què vol fer,  com ho vol fer i assumint la seva responsabilitat i les seves decisions. En definitiva, fent prevaldre la seva Sobirania sobre el territori català.

Per aquestes raons és necessari definir Quin País Volem, en un pacte de país que nosaltres hem definit com a Pacte de Canonges i que a data d’avui, 2/6/20 sembla que, els dos partits de Govern a Catalunya, han aprovat la creació d’un ens semblant que en diuen Grup de Treball Catalunya 2022.

Mentre definim el nostre futur, en la relació política amb Espanya, s’han de presentar  propostes polítiques inexcusables, com:

(continuarà)

Joan Guarch