La lluita és pel poder.
1.- És molt clar que l’objectiu del moviment independentista és proclamar Catalunya com a República independent de l’EE, és a dir, un nou estat d’Europa.
Pe arribar a l’objectiu perseguit cal definir l’estratègia que seguirem per aconseguir-lo. Una de les coses que hem de saber identificar, clarament, és qui és l’adversari i en quin nivell planteja la confrontació. Una altra, és les forces que comptem com a pròpies i on som nosaltres més forts per aquesta confrontació.
Des de l’octubre del 17 fins ara, ha anat quedant clar qui és l’adversari i a on planteja aquesta confrontació. Per descomptat que l’adversari és el règim del 78, encarnat per tots els partits que varen signar el 155, als que hi hem d’incloure Vox, i especialment el PSOE, que s’ha tret la mascareta. Tots ells representen la classe funcionarial, en realitat aquesta és la veritable casta a la que equivocadament es referia el Pablo Iglesias, i a la que ara ja pertany com a polític. És la que estructura l’entramat polític espanyol, que controla el deep state i que defensen, polítics, jutges, cossos policials, funcionariat, etc, en primer lloc pels seus propis interessos, recolzant-se els uns en els altres, defensant la “unidad patria” per continuar espoliant les colònies que els queden, tot això afavorint, a l’ensems, les empreses de l’Íbex 35 (que representen les elits financeres mundials i que son les que manen de veritat), que tenen les portes giratòries ben greixinades per acollir els més destacats i els més fidels. I l’estat, amb el diner públic, premia a tots els subalterns que més es destaquen, policies repressors, jutges implacables contra tot “insurrecte”, tots sota la figura del rei, el que els dona l’ordre del “a por ellos”, que els aixopluga i que juga de cap indiscutible i blindat de tota responsabilitat. Això és l’Estat Espanyol de caire dictatorial i hereu, més o menys disfressat, del feixisme franquista. Una perfecta màquina de poder i organitzada, sense por, per delinquir, perquè en darrer terme, si les coses es torcen, “la fiscalia te lo afina”
I aquesta maquinaria estatal, a partir de l’1-O va situar la confrontació al nivell més alt de repressió, intentant no sortir del tolerable per a la UE, per no perdre una altra mamella, la de les subvencions de la UE, a la que volen utilitzar en benefici propi.
Ells tenen molt clar que aquesta lluita és pel poder. Tots van a una. I faran tot el que calgui per continuar espoliant la “seva” colònia més important, Catalunya. A ells tan els fot quina ideologia ostenta el grup polític que en un moment donat porta la direcció des de la Moncloa, tan se’ls hi en foten ideologies, totes es plantegen per escurar, més o menys amablement, al poble, a la ciutadania.
Nosaltres, en canvi, des del 2010 fins el 2017 vàrem creure i vàrem actuar pensant que l’Estat Espanyol és un país democràtic i podíem accedir a la independència per la força de la negociació, de les urnes i passant de la llei a la llei, però amb els referèndums del 9N 2014 i 1-O 2017 ja hem vist que no és possible. Els dirigents del 2014 varen estar inhabilitats per organitzar-lo i l’1-O la policia va carregar durament contra la població causant centenars de ferits i els líders han estat jutjats i condemnats per haver-lo dut a terme i encara resten a la presó i a l’exili.
Aquestes reflexions ja se les fa el President Puigdemont que, en el llibre “M’explico” diu en diferents pàgines:
Pàg, 537: “Nosaltres ja hi comptàvem que l’Estat seria molt dur. Però no comptàvem que l’Espanya d’avui, al segle XXI, pogués actuar com actuava l’Espanya de Franco. Amb això ens vam equivocar”,
i a la pàg, 605, diu: “No és cert que no tinguéssim res preparat. Ho teníem tot preparat per a un escenari en que ens fèiem forts a les institucions, defensàvem la proclamació i entràvem en una etapa de transició que al final havia d’acabar en una taula de negociació”
Però aquestes reflexions van ser errònies i ara ja hem vist que la lluita per proclamar la República només es podrà fer, amb la posició defensada per l’Estat Espanyol fins a dia d’avui, amb les eines de la democràcia i la lluita no violenta, però amb un acte de ruptura clara i, per tant, unilateral.
Tota ruptura, per definició, és unilateral perquè sinó, no es ruptura, és acord. Cal reivindicar l’esperit de l’1-O i del 27d’O, com a actes sobirans unilaterals de ruptura, com a guies de com s’han de fer les coses.
Plantejada així la lluita, la confrontació, hem de definir quina estratègia plantegem, com i perquè.
Primer de tot cal aclarir què vol dir Estratègia perquè si, sense expressar-ho verbalment, entenem coses diferents, parlarem i parlarem i no arribarem enlloc.
Una definició simple d’Estratègia seria l’adopció d’un Pla d’Acció per assolir les metes i objectius proposats. Vaja!, el que en els darrers temps s’ha dit Full de Ruta.
No hem de confondre l’Estratègia amb la Tàctica. La Tàctica son els mitjans i mètodes a utilitzar per desenvolupar l’Estratègia definida.
Però ineludiblement per això, la primera qüestió a aclarir, per part de tots els grups polítics i, especialment els de les esquerres, és deixar clar quin és l’objectiu.
Objectiu és allò que es vol aconseguir, o els resultats que esperem per modificar una situació. Els objectius han de complir amb una sèrie de condicions, un d’ells és que sigui Clar, uns altres que sigui Viable, Motivador, Avaluable i especialment Participatiu. És a dir conegut i ACCEPTAT per tots els que desenvoluparan el Pla d’Acció, és a dir l’Estratègia a aplicar per aconseguir-lo.
Com que una Estratègia es defineix en funció de l’Objectiu que es vol aconseguir, cal que tothom conegui i accepti l’Objectiu que es vol aconseguir.
Però totes les forces polítiques i socials catalanes tenen el mateix objectiu?
Reprodueixo, íntegrament per la seva vàlua, un article que vaig publicar el 9/5/20 al bloc xarxallam i que duia per títol: Estratègia del Procés (2) i que es pot llegir en aquest enllaç:
https://xarxallam.blogspot.com/2020/05/estrategia-del-proces-2.html
Totes les forces socials i polítiques tenen el mateix objectiu?
Perquè d’objectius se’n poden definir dos més.
Un d’ells seria que el moviment independentista es plantegi l’alliberament de tots els Països Catalans
L’altre que prèviament a la independència del país s’hagi d’aconseguir una revolució social de classe, en la que les classes proletàries i oprimides aconsegueixin el poder de l’estat i derroquin a les elits econòmiques i financeres i tots els seus adlàters, polítics, funcionarials, judicials, policials, etc.
I, encara ens hem de preguntar una altre cosa, per aconseguir aquest darrer objectiu, això ho volem fer a solament a Catalunya?
O a tot l’estat espanyol, perquè la lluita de classes no té fronteres?
Sembla clar que en el cas dels PPCC, aquest encara no és el moment de cap altre dels països de la nació catalana. Catalunya és l’únic territori en el que la consciència de la situació política i d’opressió que vivim està més clara i hi ha un moviment popular prou ample i organitzat i que expressa, des de fa temps, la seva determinació en totes les conteses electorals que s’han realitzat. Ara i aquí és el moment i no, encara, en altres territoris de la nostra nació. Amb tots els debats que això pot comportar i amb les opinions de tot el que s’hauria de fer al respecte. Però sembla clar que ara és el moment del Principat de Catalunya.
Respecte a la revolució social, en un raonament semblant a l’anterior, si acceptem que s’ha de fer a tot el territori espanyol, sembla molt clar que, en aquest moment, el nivell de conscienciació i organització ciutadana és molt diferent en altres territoris i altres nacions de l’Estat Espanyol, que no a Catalunya. Per tant hauríem d’esperar a aquest desenvolupament d’aquesta consciència i organització ciutadana i això comportaria que aquí es perdria el moment per desil·lusió, decaïment, etc, o simplement perquè l’EE ha tingut temps per aixafar repressivament el moviment.
Per altra banda si el moviment social només ens el plantegem fer a Catalunya i volem que sigui previ al moviment d’independència de la nació, és adir el tant dit, “volem saber quin estat crearem perquè segons quin no ens interessa i no hi participarem”, això ens planteja prendre dues decisions prèvies.
Una. Abans d’establir l’estratègia que volem aplicar hem de definir quines son les forces amb les que comptem i d’on provenen.
En el cas del moviment social, comptem amb les classes assalariades i proletàries, però, amb totes?
En un moment determinat perquè aquesta lluita triomfi, s’ha de produir una ruptura i, en aquest moment , si una part de la classe mitja proletaritzada, però amb l’esperança de tornar a tenir un estatus social més acomodat, no hi participa, la revolta està abocada al fracàs.
Això seria semblant al que es va plantejar a la guerra civil del 36 quan organitzacions de la classe obrera van voler prioritzar la lluita de classes per arribar a la conquesta del poder abans que la lluita per defensar la república enfront dels militars feixistes aixecats contra la República i fent, que al camp republicà, no tothom se sumés a la defensa d'aquesta i, quan es va voler, ja no es va poder aturar l’alçament militar.
Aquest dilema entre “Espanya roja antes que rota” sembla ser que el va situar molt millor Castelao, un dels líders del nacionalisme gallec, quan va invertir els termes i va dir “Espanya, solo rota, podrà ser un dia roja”
En aquests moments el moviment per la independència és molt més transversal i aplega sectors des de l’esquerra més radical, defensora clara de la ruptura, fins a sectors liberals arrenglerats amb partits de centre i sectors “d’ordre”, tradicionalment més ubicats amb partits de dretes, perquè la lluita és per les llibertats, la democràcia i la capacitat de decidir el nostre futur en llibertat, i això és seguit per TOTS els sectors independentistes i va A FAVOR de TOTA la població del país, sigui independentista o no.
Dues. Si el que volem fer és aconseguir el poder per al poble i, ens ho plantegem fer, només a Catalunya, tota la força de l’EE espanyol caurà sobre aquest moviment i podrà ser molt més focalitzada i eficient que si la lluita és en tot el territori espanyol, en el que hi participarien moltes altres forces que debilitarien la repressió espanyola. És imprescindible mantenir aquesta ètica, però perdent forces i abocant-nos al fracàs?
Un altre anàlisi que cal fer és quins altres sectors socials poden estar interessats en recolzar la lluita per la independència?
L’actual burgesia catalana, no oligopolística, eminentment emprenedora i europeista i que no depèn del mercat comercial interior espanyol, sinó que majoritàriament exporta a tot el món, i que les mesures repressores espanyoles, en tots els ordres, no solament polítiques, sinó empresarials i econòmiques no la beneficien en res, està interessada en que les decisions de tot tipus es puguin prendre aquí. Perquè, en definitiva Madrid tampoc la representa.
Amb tot això sembla que tant el moviment independentista com els moviments socials, no solament no son contradictoris, sinó que son clarament complementaris, encara que no tinguin el mateix objectiu i necessitin estratègies un xic diferents, poden col·laborar conjuntament com a única manera d’aconseguir superar la situació.
En definitiva en l’actualitat és prioritària la lluita per la independència.
Això ho estem veient en les dues darreres eleccions espanyoles. No cal presentar-se amb programes socials i/o polítics de dretes o d’esquerres perquè, en guanyar, no es podran aplicar polítiques ni de dretes ni d’esquerres pròpies de Catalunya, perquè la lluita és pel poder. És una lluita per la sobirania i el que volen és decidir ells a casa nostra, a la nostra nació.
A partir d’aquí, tenint clar l’objectiu, per part de tots els actors polítics compromesos, es pot definir quina Estratègia s’ha de seguir a Catalunya.
Joan Guarch
Membre del grup Anoia Proposa
15/10/20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada