Estratègia del Procés (2)

Totes les forces socials i polítiques tenen el mateix objectiu?

Perquè d’objectius se’n poden definir dos més.

Un d’ells seria que el moviment independentista es plantegi l’alliberament de tots els Països Catalans

L’altre que prèviament a la independència del país s’hagi d’aconseguir una revolució social de classe, en la que les classes proletàries i oprimides aconsegueixin el poder de l’estat i derroquin a les elits econòmiques i financeres i tots els seus adlàters, polítics, funcionarials, judicials, policials, etc.

I, encara ens hem de preguntar una altre cosa, per aconseguir aquest darrer objectiu, això ho volem fer a solament a Catalunya? 

O a tot l’estat espanyol, perquè la lluita de classes no té fronteres?

Sembla clar que en el cas dels PPCC, aquest encara no és el moment de cap altre dels països de la nació catalana. Catalunya és l’únic territori en el que la consciència de la situació política i d’opressió que vivim està més clara i hi ha un moviment popular prou ample i organitzat i que  expressa, des de fa temps, la seva determinació en totes les conteses electorals que s’han realitzat. Ara i aquí és el moment i no, encara, en altres territoris de la nostra nació. Amb tots els debats que això pot comportar i amb les opinions de tot el que s’hauria de fer al respecte. Però sembla clar que ara és el moment del Principat de Catalunya.

Respecte a la revolució social, en un raonament semblant a l’anterior, si acceptem que s’ha de fer a tot el territori espanyol, sembla molt clar que, en aquest moment, el nivell de conscienciació i organització ciutadana és molt diferent en altres territoris i altres nacions de l’Estat Espanyol, que no a Catalunya. Per tant hauríem d’esperar a aquest desenvolupament d’aquesta consciència i organització ciutadana i això comportaria que aquí es perdria el moment per desil·lusió, decaïment, etc, o simplement perquè l’EE ha tingut temps per aixafar repressivament el moviment.

Per altra banda si el moviment social només ens el plantegem fer a Catalunya i volem que sigui previ al moviment d’independència de la nació, és adir el tant dit, “volem saber quin estat crearem perquè segons quin no ens interessa i no hi participarem”, això ens planteja prendre dues decisions prèvies.

Una. Abans d’establir l’estratègia que volem aplicar hem de definir quines son les forces amb les que comptem i d’on provenen.

En el cas del moviment social, comptem amb les classes assalariades i proletàries, però, amb totes?  

En un moment determinat perquè aquesta lluita triomfi, s’ha de produir una ruptura i, en aquest moment , si una part de la classe mitja proletaritzada, però amb l’esperança de tornar a tenir un estatus social més acomodat, no hi participa, la revolta està abocada al fracàs.

Això seria semblant al que es va plantejar a la guerra civil del 36 quan organitzacions de la classe obrera van voler prioritzar la lluita de classes per arribar a la conquesta del poder abans que la lluita per defensar la república enfront dels militars feixistes aixecats contra la República i fent, que al camp republicà, no tothom se sumés a la defensa d'aquesta i, quan es va voler, ja no es va poder aturar l’alçament militar.

Aquest dilema entre “Espanya roja antes que rota” sembla ser que el va situar molt millor Castelao, un dels líders del nacionalisme gallec, quan va invertir els termes i va dir “Espanya, solo rota, podrà ser un dia roja”

En aquests moments el moviment per la independència és molt més transversal i aplega sectors des de l’esquerra més radical, defensora clara de la ruptura, fins a sectors liberals arrenglerats amb partits de centre i sectors “d’ordre”, tradicionalment més ubicats amb partits de dretes, perquè la lluita és per les llibertats, la democràcia i la capacitat de decidir el nostre futur en llibertat, i això és seguit per TOTS els sectors independentistes i va A FAVOR de TOTA la població del país, sigui independentista o no.

Dues. Si el que volem fer és aconseguir el poder per al poble i, ens ho plantegem fer, només a Catalunya, tota la força de l’EE espanyol caurà sobre aquest moviment i podrà ser molt més focalitzada i eficient que si la lluita és en tot el territori espanyol, en el que hi participarien moltes altres forces que debilitarien la repressió espanyola. És imprescindible mantenir aquesta ètica, però perdent forces i abocant-nos al fracàs?

Un altre anàlisi que cal fer és quins altres sectors socials poden estar interessats en recolzar la lluita per la independència?

L’actual burgesia catalana, no oligopolística, eminentment emprenedora i europeista i que no depèn del mercat comercial interior espanyol, sinó que majoritàriament exporta a tot el món, i que les mesures repressores espanyoles, en tots els ordres, no solament polítiques, sinó empresarials i econòmiques no la beneficien en res, està interessada en que les decisions de tot tipus es puguin prendre aquí. Perquè, en definitiva Madrid tampoc la representa.

Amb tot això sembla que tant el moviment independentista com els moviments socials, no solament no son contradictoris, sinó que son clarament complementaris, encara que no tinguin el mateix objectiu i necessitin estratègies un xic diferents, poden col·laborar conjuntament com a única manera d’aconseguir superar la situació.

En definitiva en l’actualitat és prioritària la lluita per la independència.

Això ho estem veient en les dues darreres eleccions espanyoles. No cal presentar-se amb programes socials i/o polítics de dretes o d’esquerres perquè, en guanyar, no es podran aplicar polítiques ni de dretes ni d’esquerres, perquè la lluita és pel poder. És una lluita per la sobirania i el que volen és decidir ells a casa nostra, a la nostra nació.

A partir d’aquí, tenint clar l’objectiu, per part de tots els actors polítics compromesos, es pot definir quina Estratègia s’ha de seguir a Catalunya.

(continuarà)

Joan Guarch

18/12/19 (modificat a 8/5/20)