Estratègia del Procés (3)

Estratègia Compartida i Unitat Política

Amb tot lo dit anteriorment, queda clar que la condició imprescindible per definir aquesta Estratègia Compartida  i aconseguir aquest objectiu és la Unitat Política, dels partits i forces sobiranistes perquè amb la força de l’Estat Espanyol si no anem tots units difícilment ens en sortirem.

La reinstauració de la Taula de forces polítiques i socials que, sota l’impuls de l’ANC, va existir a l’entorn del 9N-2014, o la creació d’algun organisme semblant, es converteix en una necessitat urgent.

Cal que aquest òrgan de Coordinació Estratègica defineixi els punts essencials a aconseguir. Aquesta Estratègia s’ha d’anar desplegant mitjançant un conjunt d’actuacions planificades, per la via democràtica i, a ser possible, referendada a les urnes (Referèndum o eleccions) i rebutjant, sempre, la utilització de la violència.

Alguns dels dilemes que calen puntualitzar perquè, ara mateix, son l’eix central de l’actitud amb la que s’ha d’enfrontar el Pla d’Acció  (l’Estratègia) per arribar a instaurar la República, per part d’alguns actors polítics, son:

Cal pressionar i augmentar la confrontació o hem de ralentitzar les accions a dur a terme, tot esperant a la incorporació de més gent al moviment, en definitiva ampliar la base on se sustenta el moviment independentista?

Evidentment ningú nega que un dels objectius estratègics és enfortir les pròpies files però, que aquesta ampliació de la base, es faci alentint la velocitat del moviment, el que avui se’n diu “acumulant” forces (que  fins i tot, a vegades es fa rebaixant plantejaments i  objectius) és del tot discutible, perquè els objectius no son aconseguir revertir el precariat de les classes treballadores i assalariades, (que també), o l’objectiu no és un diàleg amb l’EE sobre la qualitat democràtica, que ara és baixa, perquè això ens separa de l’essencial. L’objectiu és declarar la independència i instaurar la República Catalana.

Darrerament ha passat que quant més enfrontament fas, quanta més velocitat poses, més radicalització hi ha i més es posa en evidència la repressió espanyola i per tant la seva debilitat constatant, que per guanyar a l’independentisme no ho pot fer amb la seducció perquè no té cap proposta atraient, sinó que ho ha de fer amb la repressió per doblegar per la força les argumentacions de l’independentisme. Mantenir l’enfrontament, per tant, és millor que acumulant i tranquil·litzant l’actuació.

Aquest objectiu estratègic d’arribar a unes majories més àmplies amb totes les forces que siguin partidàries  de l’autodeterminació, és a dir, els aliats naturals, s’adopta, per part d’alguns actors polítics, amb una premissa falsa. Es diu que el centre de gravetat, d’aquest front ampli, ha de ser l’hegemonia de les esquerres que han de ser majoritàries però, ull!!, perquè s’ha de saber quins objectius persegueixen cadascuna de les forces que composen el front, com hem vist abans perquè, sinó, poden haver-hi disparitat d’actuacions i, en canvi, per damunt de tot, es vol aconseguir aquest front, però sense definir uns objectius clars el que, ineludiblement porta a confusions freqüents i desercions per no ser una estratègia compartida.

Què aconseguim parlant d’hegemonia en lloc de definint l’estratègia.

Si aquesta hegemonia, dins les estructures institucionals actuals, és rupturista (cosa que tal com està plantejada en aquests moments, rebaixant plantejaments per acumular aquestes forces no sembla que  ho sigui), l’EE espanyol la combatrà i no la deixarà reeixir i, en canvi, perquè, aquest hegemonia s’imposi i triomfi només ho podrà aconseguir si és acceptada, tolerada i permesa per l’EE i per tant col·laboracionista dins el marc autonòmic.

Perquè la lluita per proclamar la República només es podrà fer, amb la posició defensada per l’Estat Espanyol fins a dia d’avui, amb un acte de ruptura clara i, per tant, unilateral. Tota ruptura, per definició, és unilateral perquè sinó, no es ruptura, és acord.

És evident, com he dit al començament, que la lluita de l’independentisme no és una lluita de classes, perquè no es aquest el plantejament i per tant es defensada de manera transversal per gairebé tots els sectors socials del país. En tot cas s’ha de veure com  i amb quins plantejaments la classe treballadora catalana troba la manera de formar part del procés de manera clara i còmode perquè també respon als seus interessos.

Aquesta unitat d’acció és complexa i s’ha de trobar la manera en que cada actor pugui explicar les seves propostes, però amb la norma essencial que tots els partits  han de prioritzar els acords, abans que les posicions pròpies. Aquesta estratègia ha de sobrepassar la posició dels parits, ha de ser la suma i no la divisió.

En canvi, una actuació així, en la que primer és l’hegemonia d’uns partits en front d’altres, és un gran error, perquè només fa que atiar l’enfrontament d’uns companys de viatge contra d’altres en ares a mantenir unes posicions polítiques o unes altres, quan hem vist que això està lluny de la lluita pel poder polític, única fita que ens ha de permetre l’exercici de les nostres llibertats com a país.

La posició d’hegemonia, o és un gran error d’anàlisi, i demostraria la falta de maduresa política i no estar a l’alçada de les circumstàncies que la lluita requereix, o en cara pitjor, és un afany d’ostentar el poder assegurant, amb una visió partidista, les pròpies quotes de poder autonòmic, sense importar l’estratègia  de país, necessària per davant de qualsevol altre consideració.  

Si això  respon a l’interès partidista i conseqüentment paralitza o ralenteix la lluita per la independència, és gravíssim. Cal, per tant, posar-ho sobre la taula, abans de continuar endavant.

(continuarà)

Joan Guarch 

18/12/2019 (modificat a 8/5/20)