Articles interessants

dimarts, 1 de desembre del 2020

Acord x la Confluència. Via unilateral. Eix esquerra-dreta

 Reivindiquem l’esperit de l’1 i del 27-O

 

Des del 2010 fins el 2017 vàrem creure i vàrem actuar pensant que l’Estat Espanyol és un país democràtic i podíem accedir a la independència per la força de la negociació, de les urnes i passant de la llei a la llei, però amb els referèndums del 9N 2014 i 1-O 2017 ja hem vist que no és possible. Els dirigents del 2014 varen estar inhabilitats per organitzar-lo i l’1-O la policia va carregar durament contra la població causant centenars de ferits i els líders han estat jutjats i condemnats per haver-lo dut a terme i encara resten a la presó i a l’exili.

 

Aquestes reflexions ja se les fa el President Puigdemont que, en el llibre “M’explico” diu en diferents pàgines:

Pàg, 537: “Nosaltres ja hi comptàvem que l’Estat seria molt dur. Però no comptàvem que l’Espanya d’avui, al segle XXI, pogués actuar com actuava l’Espanya de Franco. Amb això ens vam equivocar”,

i a la pàg, 605, diu: “No és cert que no tinguéssim res preparat. Ho teníem tot preparat per a un escenari en que ens fèiem forts a les institucions, defensàvem la proclamació i entràvem en una etapa de transició que al final havia d’acabar en una taula de negociació”

 

Però aquests pressupòsits que es van fer abans de l’1-O van ser erronis i ara ja hem vist que la lluita per proclamar la República, amb la posició defensada per l’Estat Espanyol fins a dia d’avui, es podrà fer amb les eines de la democràcia i la lluita no violenta, però amb un acte de ruptura clara i, per tant, unilateral.

 

Cal reivindicar l’esperit de l’1-O i del 27d’O, com a actes sobirans unilaterals  de ruptura, com a guies de com podem fer les coses.

 

Però per fer aquest acte de ruptura unilateral, no es podrà aconseguir si no hi ha dos passos previs, unitat d’acció de les forces independentistes i definir una estratègia compartida. I per això s’ha d’estar d’acord en quina és la millor estratègia a adoptar i per tant s’han de posar sobre la taula alguns  dilemes que calen puntualitzar, perquè, ara mateix, son l’eix central de l’actitud amb la que s’ha d’enfrontar el Pla d’Acció  (l’Estratègia) per arribar a instaurar la República, i que difereixen entre uns actors o altres. 

Així ho constata un dels actors del procés, l’Antoni Castellà, en un debat amb els subscriptors de Vilaweb:

“El drama és que l’independentisme no ens posem d’acord amb quina és la millor estratègia per donar sortida a l’1-O”.

 

És el mateix que diu en Vicent Partal en el seu editorial al Vilaweb del 3/9/20:

“Avui sembla difícil de discutir que un dels dos grans partits, Junts per Catalunya, ja posa l’accent en aquella decisió dels exiliats de no reconèixer l’autoritat de l’estat espanyol i, en conseqüència, proposa que la resolució del procés d’independència depenga exclusivament de les forces pròpies i de la capacitat de provocar un trencament que l’estat no puga frenar.

Mentre que l’altre, Esquerra Republicana, posa l’accent en la voluntat de trobar, o forçar si cal fer-ho i es pot fer, una entesa amb l’estat espanyol, o amb aquella part de l’estat espanyol amb què et pugues entendre, que permeta de resoldre de comú acord el procés de Catalunya cap a la independència.

Com a teories, totes dues poden ser vàlides. Això ningú no pot negar-ho”.

Per aconseguir l’objectiu (independència), hem d’estar d’acord amb l’anàlisi (Espanya colonial), i hem de saber qui és l’adversari, quina força té i quines eines usarà per imposar el seu objectiu (règim del 78 i totes les eines del deep State com estat dictatorial, hereu del franquisme), i també hem de saber quines son les nostres forces i quins son les nostres fortaleses per plantejar la lluita on siguem més forts.

El primer dilema a resoldre és l’eix esquerra dreta

En parlar de quin era l’objectiu ja vam dir que la lluita per la independència era un objectiu prioritari a qualsevol altre perquè seria seguit per un ventall molt ampli i transversal de forces interessades (des de esquerres radicals, fins a dretes de la burgesia no oligopolística), que, en canvi, un altre objectiu no les mobilitzaria a totes.

I aquí tenim una primera de les divergències per definir una estratègia compartida.

Per arribar  a unes majories més àmplies, amb totes les forces que siguin partidàries  de l’autodeterminació, és a dir, els aliats naturals, s’adopta, per part d’alguns actors polítics, amb una premissa falsa. Es diu que el centre de gravetat, d’aquest front ampli, ha de ser l’hegemonia de les esquerres que han de ser majoritàries però, ull!!, perquè s’ha de saber quins objectius persegueixen cadascuna de les forces que composen el front, com hem vist abans perquè, sinó, poden haver-hi disparitat d’actuacions i, així no s’aconseguirà formar aquest front ampli i transversal guanyador.

Però, Què aconseguim parlant d’hegemonia en lloc de definint l’estratègia?

Si aquesta hegemonia, dins les estructures institucionals actuals, és rupturista (cosa que tal com està plantejada en aquests moments, rebaixant plantejaments per acumular aquestes forces no sembla que  ho sigui), l’EE espanyol la combatrà i no la deixarà reeixir i, en canvi, perquè aquesta hegemonia s’imposi i triomfi, només ho podrà aconseguir si és acceptada, tolerada i permesa per l’EE i per tant col·laboracionista dins el marc autonòmic.

Perquè, ja he dit que, la lluita per proclamar la República només es podrà fer, amb la posició defensada per l’Estat Espanyol fins a dia d’avui, amb un acte de ruptura clara i, per tant, unilateral. Tota ruptura, per definició, és unilateral perquè sinó, no es ruptura, és acord.

És evident, com he dit al començament, que la lluita de l’independentisme no és una lluita de classes, perquè no es aquest el plantejament, i per tant es defensada de manera transversal per gairebé tots els sectors socials del país. En tot cas s’ha de veure com  i amb quins plantejaments la classe treballadora catalana troba la manera de formar part del procés de manera clara i còmode perquè també respon als seus interessos, però, insisteixo, si una premissa essencial, per definir una estratègia, és l’hegemonia d’uns partits (d’esquerres) en front d’altres (de centre, de dretes, liberals, etc...), és un gran error, perquè només fa que atiar l’enfrontament d’uns companys de viatge contra d’altres, en ares a mantenir unes posicions polítiques partidistes o unes altres, i no podrà ser una estratègia compartida i ja hem vist que això ens allunya d’una lluita eficient, pel poder polític, única fita que ens ha de permetre l’exercici de les nostres llibertats com a país.

Aquest gran error d’anàlisi, o bé demostra la falta de maduresa política i no estar a l’alçada de les circumstàncies que la lluita requereix, o encara pitjor, és un afany d’ostentar el poder assegurant, amb una visió partidista, les pròpies quotes de poder autonòmic, sense importar l’estratègia  de país, necessària per davant de qualsevol altre consideració. Si això  respon a l’interès partidista i conseqüentment paralitza o ralenteix la lluita per la independència, és gravíssim. Cal, per tant, posar-ho sobre la taula, abans de continuar endavant perquè tothom sàpiga, en aquestes properes eleccions a la Generalitat, on ens porten unes posicions o unes altres.

 

Joan Guarch. Ex Secretari Nacional de l’ANC i membre del grup Anoia Proposa

1/12/2020

1 comentari:

  1. Trobo alguns aspectes que requereixen reflexions paral·leles.
    1) N'hi ha prou a dir "ens vàrem equivocar" quan n'hi haviem molts que ja advertíem que la transició de la legalitat espanyola a la d'una República Catalana no era possible?
    2) per quė no fas cap comentari al silènci quasi total i en tots sentits, quan no la beligerancia explícita de les institucions internacionals i singularment la de la Unió Europea quan els mateixos líders que defensaven irresponsablement l'alternativa de la llei a la llei defensàven que una actuació radical i violenta de EE no sería tolerada per la UE?
    3)Si n'hi havia posicións polįtiques que no donaven credidilitat,ni possibilitats al camį de la llei a la llei ni a la protecció internacional i foren menystingudes i silenciades (als partits polįtics als mitjans de comunicació i a associacions com l'ANC i Òmnium,per exemple) no s'han de demanar responsabilitats polįtiques que passin com a mínim, per apartar als líders que menaren al poble a una derrota segura per error, mala intenció o senzillament per incompetència?
    4)Per què ha de ser la classe treballadora qui renunci-hi a les seves expectatives polįtiques per facilitar la unitat patriòtica i no la burgesia ?
    5) Si l'enemic ocupant ha reconegut l'ûs de tots els instruments; legals i il·legals institucionals o extrainstitucionals, democràtics o antidemocràtics violents o pacífics,perquè nosaltres hem de renunciar a tots els instruments o formes de lluita que considerem oportunes i més efectives a cada moment i circumstància ?

    ResponElimina