Acord x la Confluència. Via unilateral. Eix confrontació-negociació

 Reivindiquem l’esperit de l’1 i del 27-O

 

El segon dilema a resoldre és l’eix confrontació – negociació i augmentar la base.

Alguns en denominen confrontació-ralentització o, tal com diu en Partal “ cal gestionar el “mentrestant”, “mentre no arribem allà on tots sabeu que hem d’arribar, la independència o la justícia social o el que vulgueu dir segons el moment”

Per aclarir aquest altre dilema utilitzo una aportació, molt important sobre aquest tema, com és l’article, “Aproximacions Estratègiques” de Toni Comín: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/toni-comin-aproximacions-estrategiques_550155_102.html

al Nacional del dia 25/10/20 i que aniré reproduint, en Kursiva  i aniré afegint comentaris:

“Escrivia fa pocs dies en aquestes mateixes pàgines l’estimat amic Joan Queralt :  “Avui, al marge dels partits i els seus enfrontaments permanents, tema no menor que divideix de valent l’independentisme, junt amb l’eix esquerra-dreta, que alguns s’entesten en no veure és l’eix DUI ja-negociació. Ambdues agrupacions tenen membres i elements de tots dos àmbits. Ser d’un partit o associació d'una o d’una altra no garanteix una correlació ni molt menys exacta”.

...

“Una prèvia: crec que l’eix dreta-esquerra no és, avui, la clau analítica per entendre les diferències dins de l’independentisme. No perquè aquest eix hagi deixat de ser important en la nostra societat, més aviat al contrari. En aquesta fase del capitalisme en què les crisis econòmiques no fan sinó incrementar les desigualtats, la consegüent polarització social fa que l’eix dreta-esquerra sigui tant o més rellevant que abans.”

...(més endavant diu):

“Aquesta, entenc, és una de les claus principals de la manca d’unitat estratègica: d’una banda aquells que creuen que, per fer la independència, ens podem estalviar la confrontació perquè, si algun dia som molts més, això sol ens permetrà domesticar els instints autoritaris de l’Estat; de l’altra, aquells que entenen que l’estat espanyol ha pres una decisió que sembla irreversible, ha decidit portar el conflicte català al terreny de la confrontació i que l’única opció que ens queda, si volem culminar el procés i assolir la independència, és no defugir aquesta confrontació i vèncer l’Estat en aquest terreny”.

Comparteixo aquest posicionament del Toni Comín tal com explico al bloc xarxallam,  del 10 de maig del 2020:

https://xarxallam.blogspot.com/2020/05/estrategia-del-proces-3.html

“Un dels dilemes plantejats és: Cal pressionar i augmentar la confrontació o hem de ralentitzar les accions a dur a terme, tot esperant  la incorporació de més gent al moviment, en definitiva ampliar la base on se sustenta el moviment independentista?

Evidentment ningú nega que un dels objectius estratègics és enfortir les pròpies files però, que aquesta ampliació de la base, es faci alentint la velocitat del moviment, el que avui se’n diu “acumulant” forces (que  fins i tot, a vegades es fa rebaixant plantejaments i  objectius) és del tot discutible, perquè els objectius no son aconseguir revertir el precariat de les classes treballadores i assalariades, (que també), o l’objectiu no és un diàleg amb l’EE sobre la qualitat democràtica, que ara és baixa, perquè això ens separa de l’essencial. L’objectiu és declarar la independència i instaurar la República Catalana.

Darrerament ha passat que quant més enfrontament fas, quanta més velocitat poses, més radicalització hi ha i més es posa en evidència la repressió espanyola i per tant la seva debilitat, constatant, que per guanyar a l’independentisme no ho pot fer amb la seducció perquè no té cap proposta atraient, sinó que ho ha de fer amb la repressió per doblegar per la força les argumentacions de l’independentisme. Mantenir l’enfrontament, per tant, és millor que acumulant i tranquil·litzant l’actuació.”

Continuant amb l’article el Toni Comín:

“Tanmateix, alguns creiem que l’experiència històrica dels darrers anys demostra que el creixement de l’independentisme ha estat conseqüència —o com a mínim ha anat en paral·lel— d’una intensificació del conflicte amb l’Estat, per la via de la mobilització ciutadana, la desobediència civil i la desobediència institucional. El 9-N, les manifestacions de l’11-S i sobretot l’1-O semblen exemples prou clars. I encara una dada del passat recent: els districtes electorals on hi va haver els enfrontaments més durs amb la policia després de la sentència de l’1-O, durant l’octubre de l’any passat, són aquells on l’independentisme va créixer més en vots.”

... 

“No sembla aventurat concloure (pel dit fins aquí) que ha estat la confrontació civil i institucional la que ha demostrat la veritable naturalesa autoritària de l’Estat, de tal manera que molts demòcrates s’han hagut de fer independentistes —no per independentistes, sinó per demòcrates— i ha estat sobretot gràcies a això que s’ha eixamplat la base”

“En cas de ser així, tots els dilemes estratègics abans plantejats quedarien bastant resolts: no podem eixamplar primer i confrontar després, si resulta que la millor manera d’eixamplar és confrontant. Per ser més, cal confrontar. Ni tampoc té gaire sentit esperar que, sent més, es pugui evitar la confrontació, per la mateixa raó: perquè no es pot eixamplar la base sense confrontar. En cas de ser així, en fi, la confrontació podria obrir una negociació amb l’Estat realment útil, sense que els partidaris del dret a l’autodeterminació hàgim de renunciar als nostres principis per resoldre el conflicte: la confrontació en si mateixa ja equilibra el taulell de joc i, si a més eixampla la base, millora encara més la correlació de forces.”

“En tot cas, insisteixo, no es tracta simplement d’identificar les divergències estratègiques amb la mera voluntat d’aclarir la situació present. Es tracta que, identificant-les, posem unes bases sòlides per superar-les al més immediatament possible”.

I per acabar sembla que altres autors pensen el mateix, tal com expressa en Vicent Partal en un altre article seu del dia 28/10/20 “ Tres apunts d’urgència......”

“Fa tres anys l’estat va respondre amb violència a les demandes de negociació, al referèndum i a la proclamació de la independència. I d’aleshores ençà la violència és la norma. I ho serà sempre. De fet el mes de desembre Òmnium va reportar ja l’existència de més de 2.500 represaliats en la causa general. Només la independència frenarà la repressió i aquestes detencions poden ser importants perquè s’entenga. Perquè demostren que en aquest país no hi ha ningú lliure de la repressió i com més temps passe més gent serà detinguda.

....

Com més s’agenolle l’independentisme més colps rebrà.

Perquè l’octubre del 2017 Espanya va assumir, per primera vegada en la història, que tot això que passa a Catalunya ja és un enfrontament de caràcter nacional, entre una nació i una altra nació, no el debat intern sobre poder regional que sempre havia estat. I per això actuen en coherència. Com una nació que no vol perdre com a nació, no com un partit que pot guanyar o perdre sense fer perillar la nació, ni com una fracció amb interessos particulars, ni com un conjunt dispers que no té orientació ni guia.”

La diferència entre el plantejament de confrontació i el d’Eixamplar la base, és que l’estat espanyol actua com un estat colonial, autoritari, i tots ells actuen units perquè els hi va la pèrdua de la seva darrera colònia i utilitzaran totes les armes que disposin, siguin democràtiques o no democràtiques, com estat autoritari que és. És l’estat espanyol que ha situat la lluita en una confrontació pel poder, tal com diu en Partal, en un enfrontament entre una nació i una altre, per tal de defensar la seva filosofia colonial de la “unidad de la patria”. Per aquesta defensa, el que faci falta i “a por ellos”.

És la confrontació a aquest nivell, el que una part de l’independentisme, no entén que no es pot ser “independentista bo” perquè aquesta figura no existeix en l’imaginari espanyol, no es pot plantejar que una part important de la lluita és voler el diàleg, perquè simplement, per ells, això demostra una debilitat nostra. És l’estat espanyol el qui ha situat la lluita en la confrontació i no ens queda, als independentistes, que acceptar el repte. Cal, per tant, preparar-se, entendre on som i anar plegats per poder guanyar.

Només si acceptem, tots, aquest anàlisi, serem capaços d’unir forces i fer una estratègia compartida, altrament continuarem desunits, dèbils enfront de l’EE. I fàcilment reprimits i possiblement vençuts.

Joan Guarch. Ex Secretari Nacional de l’ANC i membre del grup Anoia Proposa.

1/12/20