Accions de sobirania
Si bé no han de portar el lideratge del procés, poden, però, jugar un gran paper, en aquests moments. Per exemple,
Si s’ha de mantenir una certa confrontació institucional, consensuada i programada per les forces sobiranistes, que posi en evidència la incompetència espanyola en la gestió de l’actual crisi, es reivindica, que la Generalitat, ostenta la màxima representació de l’EE a Catalunya i, davant la incompetència del Govern espanyol, nosaltres hem decidit gestionar directament la lluita sanitària en primer lloc, però també les conseqüències econòmiques que aquesta porta afegides.
Hem de deixar enrere espectacles com el que cita en V. Partal a l’editorial que hem citat:
“Un govern independentista capaç no hauria organitzat aquest lamentable espectacle. Però és que, a més, hauria aprofitat la situació per demostrar a la gent que l’espoliació fiscal que Espanya continua exercint sobre el nostre país mata. Mata literalment. I hauria denunciat amb tota la força el govern espanyol, per més progressista i d’esquerres que vulga fer veure que és. I hauria estat radical, hauria anat a l’arrel del problema, i no hauria dubtat a enfrontar-se amb qui fos en defensa dels ciutadans de Catalunya, amenaçant tant com calgués, per exemple, de tombar el govern de Madrid a les Corts espanyoles, si no es resolien de pressa les necessitats que té la població.”
i per això hem de governar per a tota la població i millor que ho fan altres.
En primer lloc s’han de situar les mesures sanitàries adequades per salvar la vida de les persones i disposar d’una sanitat a l’alçada del gran repte que ens planteja l’actual pandèmia. Passant, si cal, per davant de qualsevol mesura ineficient, que adopti l’EE.
En segon lloc s’han d’adoptar totes les mesures econòmiques per defensar el teixit empresarial i laboral dels nostres ciutadans. Si es decreten el tancament de bars o restaurants, al mateix temps es posen les mesures per compensar als afectats per aquesta ordre. I és demana a l’Estat que aporti el total dels diners necessaris per la mesura. Al mateix temps es fan crides a la UE per poder disposar dels ajuts facilitats a Espanya de la part que correspon a Catalunya en la proporció dels seus habitants.
És el que adverteix Jordi Perramón, en una entrevista de Gemma Aguilera a El Món del 4/12/2020:
“La immensa majoria del teixit productiu català, i també espanyol, és petita i mitjana empresa, sense liquiditat, amb crèdits i, sovint, amb el patrimoni personal dels seus propietaris en joc. Vostè diria que aquesta feina de “congelar” s’està fent bé, des de les administracions?
Tothom està fent el que pot, i és veritat que s’han descobert punts molt febles a l’hora que els recursos acabin arribant a les empreses i autònoms. En qualsevol cas, quan es diu que no hi ha recursos, m’agradaria deixar molt clar que no hi ha recursos ara, però arribaran. Per fer una comparació, amb el pla de reconstrucció dels països europeus després de la Segona Guerra Mundial, el pla Marshall, es van destinar 13 bilions de dòlars, que avui equivaldrien a 130.000 milions de dòlars. Bé, doncs només a Espanya arribaran de la UE 140.000 milions, és com si es gestés tot el pla Marshall a Espanya. Són molts diners!
Però que aquests diners arribin realment a l’economia productiva està totalment garantit? Europa ha alertat en diverses ocasions que Espanya ha malgastat els fons europeus en projectes poc adequats, com aeroports, estacions d’AVE i altres infraestructures no rendibles.
Per això s’ha de fiscalitzar molt bé on van a parar els fons europeus a Espanya. S’hauria de descentralitzar per decidir quins són els punts estratègics on destinar els fons, no és una cosa que es pugui deixar a mans d’unes poques persones, perquè estem parlant d’una quantitat molt gran de diners.
Com es pot fiscalitzar el repartiment de diners, més enllà que els distribueixin els reposables governamentals?
Amb el repartiment dels fons europeus ens juguem l’economia del futur i de la mateixa societat, del país, en definitiva, perquè no hi haurà una segona oportunitat. La societat i els mitjans de comunicació tenen una feina de fiscalitzar i investigar on van a parar aquests diners, perquè se’n parla poc. Tinc la sensació que la gent no veu que amb aquests fons ens estem jugant el futur.
En què gastaria vostè aquests fons de la UE?
S’haurien d’utilitzar per digitalitzar els comerços, perquè ara mateix les pimes no poden competir amb els grans colossos, no tenen recursos. I una vegada has digitalitzat la teva economia, tornes al món. Si no digitalitzem l’economia, el comerç desapareixerà. Per contra, si els fons es destinen a coses de poc valor afegit i de poc retorn, les perspectives a mig termini són fosques. Però la bona notícia és que depèn de nosaltres, dels ciutadans, decidir què en fem, d’aquests 140.000 milions. Per això hem de fiscalitzar molt bé i descentralitzar al màxim el procés de decisió. En el cas de Catalunya, quan arribin els diners serà decisió de la Generalitat, i aquí és on hem d’entrar tots en tromba per saber a què es destinaran. Hem de decidir quina economia volem per als nostres fills. Desgraciadament, no som un país que generi superàvit, i per tant, no tornarem a tenir una oportunitat com aquesta en com a mínim una generació.”
Augment del nivell de confrontació
Davant una situació com la que es viu caldrà, en un moment determinat, augmentar el nivell de confrontació, amb una estratègia consensuada i compartida, d’aital manera que els dos darrers Presidents, inhabilitats per l’EE, poden encapçalar i fer públic, des del Govern del CxR a Waterloo, un programa concret de mesures de govern del país, i des de la Generalitat autonòmica es posa en marxa, sense fer-ne cap manifestació pública de seguiment del programa, però en clara evidencia de que es fa seguint expressament les indicacions de Waterloo, la qual cosa tensarà extremadament les relacions amb l’EE.
El poder de la injustícia espanyola pot judicar i inhabilitar presidents, i nosaltres sense fer un enfrontament directe practiquem la confrontació institucional, sense que pugui ser reprimida perquè no es fa res il·legal.
Una altra possible campanya, complementaria a algunes de les mesures anunciades, seria la de fer una insubmissió fiscal i ingressar, per part de tothom, tots els impostos estatals a la Hisenda Catalana i no transferir-los al Govern de Madrid sinó destinar-los a ajudar a sortir de la crisi a tots els catalans perjudicats per la pandèmia.
El paper de la ciutadania en aquesta campanya és molt clar, però la primera insubmissió fiscal és la que han de protagonitzar les pròpies institucions, Generalitat, Diputacions i ajuntaments. Per una campanya d’aquest estil s’ha de donar exemple i tenir el compromís absolut de les institucions.
Aquests diners s’utilitzaran per materialitzar les ajudes concretes per les que es volen fer servir, per exemple, per ajudar als pares que han de complir les quarantenes per contagis en els entorns del seus fills, per pagar totes les prestacions endarrerides dels ERTO’S, per l’ajuda als autònoms, a les PIMES amb més dificultats, ajuts a les reconversions d’empreses, per exemple del sector turístic amb poc valor afegit al seus serveis, ajuts al sector de la restauració i de la cultura, etc, etc.
Al mateix temps que es denuncia l’EE per l’incompliment d’innombrables promeses fetes, se’l denúncia també a la UE, pel bloqueig fet dels diners aportats per aquesta per superar la crisi del coronavirus.
Per la insubmissió fiscal, s’han de dipositar els diners en entitats situades fora de la intervenció que pugui fer l’estat espanyol per no bloquejar-ne la disponibilitat, en efectiu d’aquests diners.
Al mateix temps obliga a adoptar mesures per la constitució d’una Banca Pública, i al mateix temps a contactes amb possibles països que ens deixin diners en el moment adequat.
És una campanya molt potent perquè ens apropa a amplis sectors socials, fins i tot no independentistes.
Ha d’anar acompanyada d’una gran campanya de comunicació del perquè de les decisions preses i de que per sortir de la crisi, la millor solució és disposar de la capacitat de gestionar els diners dels propis impostos.
Conclusió
Per la importància que poden jugar les institucions del país és absolutament vital preparar bé les properes eleccions a la Generalitat.
S’han de guanyar clarament, ampliant, especialment, el nombre de vots en termes absoluts a favor de l’independentisme, respecte de qualsevol de les eleccions passades. En cada elecció s’han de sumar més votants independentistes que en l’anterior perquè el recolzament a les urnes ja sigui en un referèndum o en unes eleccions és el que ens dona plena legitimitat per Proclamar la República.
Això vol dir que cap independentista s’ha de quedar a casa. Tots hem d’anar a votar i, com sempre, hem de votar aquella opció independentista que ens ofereixi més confiança de que ens pot portar a la Proclamació de la República, encara que tinguem un cert desencís del que s’ha fet en aquest últim període de desorientació i no estiguem absolutament d’acord en el que es plantegi ara, però no podem deixar que la nostra abstenció afavoreixi el camp unionista. Abans de les eleccions, exigim als partits posicions clares i decidides cap a la Proclamació de la República, un camí de com aconseguir-ho i el compromís inequívoc de fer-ho i votem per aquells que ho subscriguin.
Si fem les coses bé i no perdem el temps en discussions que ens allunyen de l’objectiu que realment perseguim, passar del 50% +1 dels vots emesos caurà pel seu propi pes i no serà ni tan sols necessari, fixar-ho com a objectiu a aconseguir en aquestes eleccions.
Joan Guarch.
Ex Secretari Nacional de l’ANC i membre del grup Anoia Proposa
10/12/2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada