Unitat d’acció
En els dos articles anteriors he constatat que efectivament Catalunya i Espanya han mantingut una mala relació des de gairebé sempre i actualment aguditzada des del 2010 i especialment des de l’octubre del 2017.
Simplement he citat que Catalunya pateix tot un memorial de greuges, sense citar-los per obvis, pels quals es vol independitzar.
I crec que he argumentat algunes premisses que considero essencials en l’anàlisi d’aquesta confrontació. Perquè, sense posar-nos d’acord en aquest anàlisi, no tindrem cap possibilitat d’èxit en la lluita plantejada.
La primera premissa és considerar a l’EE com un estat colonitzador.
La segona premissa és que la lluita plantejada, és una lluita pel poder i és al nivell que l’EE l’ha situat.
L’EE no s’avindrà mai a una resolució negociada, fins que no es vegi vençut o cregui que pot ser vençut. Abans intentarà resoldre l’enfrontament en base a la repressió més brutal, sobre els seus dirigents i sobre la població contestatària, per tal d’eliminar qualsevol lideratge efectiu, i inocular el germen de la por per paralitzar qualsevol revolta, a la vegada que aniquilarà qualsevol quota de sobirania, ja sigui econòmica, social, empresarial o estructural sobre la que es pugui recolzar el seu territori i el moviment independentista.
Situada la confrontació a aquest nivell la única sortida possible de tota la societat catalana i conseqüentment, l’objectiu del moviment independentista, és proclamar Catalunya com a República independent de l’EE, és a dir constituir-se en un nou estat d’Europa.
I aquesta Proclamació només es podrà fer mitjançant un acte de ruptura clara i per tant unilateral.
En definitiva reivindicant l’esperit de l’1-O, del 3-O i del 27-O i la seva legitimitat.
Tenint clar, per tant, quins son els greuges que patim, la impossibilitat de resoldre’ls dins l’EE, per les innombrables proves de com ho ha fet fins ara, sabent que l’EE és i actua com estat colonitzador, sabent que aquest planteja la confrontació com una lluita pel poder, sabent quines son els sectors socials catalans interessant en aconseguir la plena sobirania, i per tant que l’objectiu és la independència del país, i sabent que això no es podrà fer si no és mitjançant un acte de ruptura unilateral, ens falta
Preparar-nos per saber com es guanya i per això
apel·lar a la unitat de totes les forces independentistes definint una
Estratègia Compartida entre totes elles a partir del reconeixement de tots els actors i del repartiment de papers i la suma d’esforços i, especialment, amb un
nou tipus d’organització muntada expressament per a la obtenció del poder.
La tercera premissa és la unitat de totes les forces independentistes.
És absolutament necessària si estem d’acord en que la lluita, tal com veiem en l’article anterior, és contra l’EE que és una perfecte màquina de poder, organitzada per delinquir i espoliar, com a estat colonial, els territoris de les nacions de l’interior de la península, i com a Estat paràsit, extreure tot el que pugui d’un organisme superior al que no pot dominar, però si xopar les subvencions que li proporcioni, com és la Unión Europea.
És absolutament irresponsable la proposta i execució d’actuacions de cadascun pel seu compte, a veure qui és el que pensa l’acció més vistosa, l’acció més “patriòtica” o simplement fer-ne alguna perquè ningú fa res.
Efectivament la unitat d’acció és complexa i s’ha de trobar la manera en que cada actor pugui explicar les seves propostes. La millor manera, per facilitar la unió, és treballar per projectes, proposat per algun dels actors implicats i acceptats i millorats per la totalitat, i amb la norma essencial que tots els grups participants han de prioritzar els acords, abans que les posicions pròpies. Aquesta manera d’actuar facilita que les accions es puguin fer des del territori, des de baix i coordinar-se cap a dalt. Amb aquests acords s’han d’acabar les poc útils i eficients, accions aïllades, que en moltes ocasions provoquen la repressió contra els pocs individus que participen en l’acció i que donen la sensació de impotència i frustració. La ràbia acumulada s’ha de saber gestionar de manera intel·ligent i de forma comuna. Però aquesta estratègia ha de sobrepassar la posició dels partits, ha de ser la suma i no la divisió.
A dia d’avui es comença a reformular el concepte mitificat de la unitat i per primera vegada es parla “d’unitat per qui la vol”, deixant de banda els qui no la volen, la creuen innecessària o un engany partidista. Per evitar estèrils debats sobre quina és la millor acció, s’adopten actuacions quan son consensuades per una majoris d’actors, no necessàriament, per la totalitat dels actors. Per això parlem d’unitat per a qui la vol. Es tracta d’evitar l’enfrontament i avançar a través d’acords sobre punts concrets perfectament consensuables. Sols així es pot acordar una estratègia compartida.
Joan Guarch
Membre del grup Anoia Proposa
16/10/20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada