Alguns dilemes previs
En definir una estratègia compartida s’ha de considerar, i preparar, què es fa en el front internacional, quines aliances s’han de cercar per obtenir el reconeixement de la República, quin paper ha de jugar el CxR, quina estratègia global s’adopta en el camps jurídic, com es van creant les estructures d’estat necessàries per posar en marxa la República un cop Proclamada, quina base econòmica és necessària per aguantar el boicot espanyol a partir de la proclamació, amb quins criteris i sota quina legalitat ha d’actuar la policia democràtica que ha de tenir la República, etc, etc.
A l’hora de definir els punts concrets de l’estratègia a seguir, és evident que cal posar-se d’acord en la importància d’adoptar-ne uns o altres, en quins poden ser més efectius o imprescindibles, per tant s’han de posar sobre la taula alguns dels dilemes que calen puntualitzar, perquè, ara mateix, son l’eix central de l’actitud amb la que s’ha d’enfrontar el Pla d’Acció (l’Estratègia) per arribar a instaurar la República, i que difereixen entre uns actors o altres. Tal com explico en l’article penjat al xarxallam del 10/5/20 de títol: Estratègia del Procés (3) . Estratègia Compartida i unitat política.
https://xarxallam.blogspot.com/2020/05/estrategia-del-proces-3.html
Un dels dilemes plantejats és: Cal pressionar i augmentar la confrontació o hem de ralentitzar les accions a dur a terme, tot esperant la incorporació de més gent al moviment, en definitiva ampliar la base on se sustenta el moviment independentista?
Evidentment ningú nega que un dels objectius estratègics és enfortir les pròpies files però, que aquesta ampliació de la base, es faci alentint la velocitat del moviment, el que avui se’n diu “acumulant” forces (que fins i tot, a vegades es fa rebaixant plantejaments i objectius) és del tot discutible, perquè els objectius no son aconseguir revertir el precariat de les classes treballadores i assalariades, (que també), o l’objectiu no és un diàleg amb l’EE sobre la qualitat democràtica, que ara és baixa, perquè això ens separa de l’essencial. L’objectiu és declarar la independència i instaurar la República Catalana.
Darrerament ha passat que quant més enfrontament fas, quanta més velocitat poses, més radicalització hi ha i més es posa en evidència la repressió espanyola i per tant la seva debilitat, constatant, que per guanyar a l’independentisme no ho pot fer amb la seducció perquè no té cap proposta atraient, sinó que ho ha de fer amb la repressió per doblegar per la força les argumentacions de l’independentisme. Mantenir l’enfrontament, per tant, és millor que acumulant i tranquil·litzant l’actuació.
Aquest objectiu estratègic d’arribar a unes majories més àmplies amb totes les forces que siguin partidàries de l’autodeterminació, és a dir, els aliats naturals, s’adopta, per part d’alguns actors polítics, amb una premissa falsa. Es diu que el centre de gravetat, d’aquest front ampli, ha de ser l’hegemonia de les esquerres que han de ser majoritàries però, ull!!, perquè s’ha de saber quins objectius persegueixen cadascuna de les forces que composen el front, com hem vist abans perquè, sinó, poden haver-hi disparitat d’actuacions i, en canvi, per damunt de tot, es vol aconseguir aquest front. Si no es defineixen uns objectius clars, ineludiblement ens porta a confusions freqüents i desercions, per no ser una estratègia compartida.
Un altre dels dilemes és: Què aconseguim parlant d’hegemonia en lloc de definint l’estratègia?
Si aquesta hegemonia, dins les estructures institucionals actuals, és rupturista (cosa que tal com està plantejada en aquests moments, rebaixant plantejaments per acumular aquestes forces no sembla que ho sigui), l’EE espanyol la combatrà i no la deixarà reeixir i, en canvi, perquè aquesta hegemonia s’imposi i triomfi, només ho podrà aconseguir si és acceptada, tolerada i permesa per l’EE i per tant col·laboracionista dins el marc autonòmic.
Perquè, ja he dit que, la lluita per proclamar la República només es podrà fer, amb la posició defensada per l’Estat Espanyol fins a dia d’avui, amb un acte de ruptura clara i, per tant, unilateral. Tota ruptura, per definició, és unilateral perquè sinó, no es ruptura, és acord.
És evident, com he dit al començament, que la lluita de l’independentisme no és una lluita de classes, perquè no es aquest el plantejament, i per tant es defensada de manera transversal per gairebé tots els sectors socials del país. En tot cas s’ha de veure com i amb quins plantejaments la classe treballadora catalana troba la manera de formar part del procés de manera clara i còmode perquè també respon als seus interessos.
Si una premissa essencial, per definir una estratègia, és l’hegemonia d’uns partits en front d’altres, és un gran error, perquè només fa que atiar l’enfrontament d’uns companys de viatge contra d’altres, en ares a mantenir unes posicions polítiques partidistes o unes altres, i no podrà ser una estratègia compartida i ja hem vist que això ens allunya d’una lluita eficient, pel poder polític, única fita que ens ha de permetre l’exercici de les nostres llibertats com a país.
L’únic espai de diàleg obert amb l’EE , avui, és la Taula de diàleg entre governs. I ja veiem de què serveix, doncs l’EE va allargant tantes vegades com li cal, donant les mil i una excuses, perquè no vol ni té res a dialogar. En una possible negociació l’única postura possible és la de tenir força. Si l’EE no es veu vençut, no debatrà res i no concedirà res. Sols si es veu vençut o apunt de ser vençut, voldrà negociar i aleshores oferirà la xocolata del lloro, tantes coses secundàries com vulguem a veure si caiem en l’engany i així tenen temps de refer-se.
A hores d’ara l’única força interessada en mantenir aquest suposat diàleg és ERC. Sembla que vol caure bé al PSOE per aconseguir aquesta hegemonia de les esquerres aquí a Catalunya, però un pacte amb les “preteses” forces d’esquerres a Catalunya ha d’incloure forçosament tan el PSC com els Comuns-Podem i ambdós partits en aquests darrers anys s’han posicionat clarament, el PSC signant el 155 i Podem acceptant abans els vots de Valls a l’ajuntament de Barcelona que pactar amb Maragall, i tot per conservar la cadira i no pactar amb els independentistes. Més allunyat dels objectius independentistes, no pot estar més clar. Aquests dos partits no son companys de viatge.
La posició d’hegemonia, o és un gran error d’anàlisi, i demostraria la falta de maduresa política i no estar a l’alçada de les circumstàncies que la lluita requereix, o en cara pitjor, és un afany d’ostentar el poder assegurant, amb una visió partidista, les pròpies quotes de poder autonòmic, sense importar l’estratègia de país, necessària per davant de qualsevol altre consideració. Si això respon a l’interès partidista i conseqüentment paralitza o ralenteix la lluita per la independència, és gravíssim. Cal, per tant, posar-ho sobre la taula, abans de continuar endavant perquè tothom sàpiga, en aquestes properes eleccions a la Generalitat, on ens porten unes posicions o unes altres.
Solament si superem aquest plantejament podrem continuar clarament, cap a la definició d’una Estratègia Compartida fen anàlisi de cada un dels apartats a tractar.
Joan Guarch
Membre del grup Anoia Proposa
17/10/20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada