Pacte de Canonges. Unió Europea (i 3)

Parlem de la Unió Europea (i 3)

4.- Catalunya

1.- Estratègia per al reconeixement internacional de la República catalana.

(Reproduïm una part de la posició expresada en el Projecte 6 del Programa de Govern del CxR).

“L’acció internacional és una de les principals raons de ser del Consell (per la República). Per tal de fer plenament efectiva la voluntat que els ciutadans van expressar en el referèndum de l’1-O, caldrà entre d’altres coses assolir el reconeixement internacional de Catalunya com a República independent. L’acció internacional orientada a assolir aquest reconeixement és, per tant, una prioritat política de qualsevol estratègia orientada a culminar el procés d’independència de Catalunya i el Consell és qui ha de liderar aquesta acció internacional.

L’estratègia per al reconeixement internacional de Catalunya requereix una interlocució permanent amb una pluralitat gran d’actors polítics europeus i internacionals (partits, governs, parlaments, etc).  Requereix també la consolidació de les aliances i complicitats de les quals en aquest moment ja gaudeix el moviment independentista català i l’establiment d’aliances noves, a escala de la UE i internacional. Requereix, a més, de contactes amb representants diplomàtics i altres observadors internacionals interessats en el procés d’independència de Catalunya”.

Tota aquesta estratègia és per demostrar al món i a Europa, en concret, que el projecte català és clarament europeista. De fet dins la UE Catalunya pot esdevenir

2.- Un país de referència en l’àrea mediterrània.

No és forassenyat, doncs, afirmar que podem esdevenir un país referent en el nostre àmbit geogràfic. En efecte, n’existeixen en l’Europa anglosaxona, la nòrdica o la central, però en l’Europa del sud actual estem mancats d’aquests referents. Referent que podrien també ser-ho en part per al conjunt de l’àrea mediterrània, on prima la desorientació i la frustració.

Cal destacar que no es tracta simplement de traslladar les solucions vàlides per a altres indrets, sinó d’aportar solucions pròpies, ja que són ben diferents les circumstàncies condicionants. Per exemple, les característiques climàtiques, geoestratègiques i de recursos naturals, que intervenen directament en molts aspectes econòmics com producció alimentària (agricultura, ramaderia, pesca,...), mineria, industrialització, comunicacions, energia, turisme, etc. D’altra banda, hi ha gran diferències en aspectes culturals i socials (com ara llengua, religió, demografia, migracions,...), que igualment impossibiliten tractaments i solucions importades.

La situació de Catalunya sembla especialment adequada ja que som un país mediterrani frontissa: participem plenament d’aquestes característiques mediterrànies, alhora que tradicionalment hem estat permeables a les influències de nord enllà (industrialització, gestió organitzativa, innovació,...). De fet hem guanyat en els darrers 25 anys la credibilitat internacional per a exercir aquest doble paper com mostren les inversions estrangeres, la seu de la Unió per la Mediterrània o la vitalitat logística (mercaderies, creuers, corredor mediterrani,...).

Evidentment, per a Catalunya, un projecte així no és inconvenient, ans al contrari, tal com dèiem abans, ser un país de grandària mitjana, com de fet ho són en altres àmbits geogràfics països de dimensions semblants. Probablement és un reflex del principi de subsidiarietat, que fa aquesta mena de països més cohesionats i emprenedors, més organitzats en la proximitat i en la flexibilitat que no pas en la jerarquia i en la uniformitat. El principi de subsidiarietat, en la seva definició més àmplia, disposa que un assumpte ha de ser resolt per l'autoritat (normativa, política o econòmica) més propera a l'objecte del problema. On sigui més fàcil recuperar l’empoderament de la ciutadania, invertint la tendència actual d’allunyar la presa de decisions. Ni podem ni volem ser una potència dominadora: la nostra presumpta força s’ha de basar no pas en la “potestas”, sinó en la “auctoritas”, en els valors, en l’eficiència...

3.- El dret a l’autodeterminació des d’una altra òptica.

Ja hem vist com el dret a la lliure determinació dels pobles està recollida a l’Article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides.

Però, a més de no tutelar el dret de Catalunya a la seva lliure autodeterminació com a poble per constituir-se en un nou estat d’Europa,  la UE, en relació a Catalunya, incompleix els seus propis principis com el contemplat al Títol III, que parla de la Igualtat i en el seu Article  21.1 es refereix a la No-discriminació i diu: 1. Es prohibeix qualsevol discriminació, particularment l’exercida per raó de sexe, de raça, de color, d’orígens ètnics o socials, de característiques genètiques, de llengua, de religió o conviccions, d’opinions polítiques o de qualsevol altre tipus, de pertinença a una minoria nacional, de patrimoni de naixement, de discapacitat, d’edat o d’orientació social.

2. Es prohibeix, en l’àmbit d’aplicació dels tractats i sens perjudici de llurs disposicions particulars, qualsevol discriminació exercida per raó de la nacionalitat.

El poble català a més de moltes raons, històriques, culturals, lingüístiques, econòmiques, etc, es reivindica com una minoria nacional no respectada.

Tal com exposa en V. Partal en la seva editorial del dia 31/5 al Vilaweb, i que resumim així:

“Denunciem que patim una “democràcia ètnica” en la que en un mateix sistema polític es combina una estructura de dominació i repressió ètnica, amb el reconeixement dels drets democràtics i civils per a tota la població, incloses les minories. Però, en la pràctica, es tradueix en que una minoria social com la catalana, som tractats de manera discriminatòria, com es demostra, per exemple, en l’actuació de la mateixa policia  que et pega violentament si reclamem l’autodeterminació, però no fa res si ets nacionalista espanyol tot i que et manifestis violant l’estat d’alarma declarat pel coronavirus, i això passa per què nosaltres  no pertanyem a la “nació central” i els altres si.

Aquesta explicació és comprensible i assumible, mitjançant el concepte de “democràcia ètnica”, que no és més que un format encobert de dominació que ens ha estat imposada i del que tenim el dret d’alliberar-nos.

Aquest tipus d’actuació viola el que disposa l’Art 21, referit a la No-Discriminació exercida per raó de nacionalitat, per motiu d’orígens ètnics o de pertinença a una minoria nacional.

4.- Cal aprofundir les aportacions que es fan al Llibre Blanc del Pla Europa i que en síntesi es fonamenta en cinc grans eixos:

               

Una Europa més democràtica

                Una Europa de les persones

Una Europa amb un Pressupost suficient per fer front als reptes que no poden resoldre els estats per si sols

                Una Europa que aposta pel veïnatge mediterrani i solidari

Una Europa que aposti pels objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides

5.- En definitiva la nostra proposta aposta per entrar a la UE i que aquesta sigui més forta i  que, dins d’aquesta, tots els països compleixin:

Declaració formal, i a la pràctica, de rebuig del feixisme i les accions dictatorials

Proclamació oficial de ferm seguiment dels Tractats de la Unió Europea, de la Carta de les Nacions i la Declaració Universal de Drets Humans.

Simplificar la forma organitzativa de la UE (Formalment una Confederació, però amb competències federals?)

Simplificar la burocràcia organitzativa i que tots els càrrecs institucionals de rellevància siguin elegits per votació directa dels ciutadans de la Unió.

Poder exercir del dret d’autodeterminació i l’ampliació interna de regions que vulguin passar a nou estat d’Europa.

Joan Guarch