Pacte de Canonges. Unió Europea (2)

Parlem de la Unió Europea (2)

Reproduïm un paràgraf del text de Conclusions i Propostes per al Debat del Congrés Catalunya i Futur en la seva fase d’experts que podem trobar a la seva pàgina web: https://futurcat.cat/conclusions en el Fascicle 1 Catalunya en el món del segle XXI i que diu:

“1.2.-ELS REPTES A ESCALA EUROPEA

Europa occidental ha passat a tenir un paper secundari. Ha de definir amb urgència el paper que vol jugar i les eines per mantenir una veu pròpia, per poder introduir els seus valors i formes d’actuació en aquest nou escenari internacional. Malgrat tot, el model dels països de la Unió Europea és el més avançat del món en drets socials, llibertat i democràcia, prosperitat econòmica i equilibri social, cultura i capacitat tecnològica, i respecte al medi natural.

1.2.1.-Consolidació i democratització de la Unió Europea.

La Unió Europea necessita més democràcia, més transparència i més poder. Només així podrà:

-Superar la divisió entre països centrals i perifèrics de la zona euro

-Reconvertir l'economia europea a una producció sense combustibles fòssils ni contaminants.

-Forçar un replantejament del model de globalització establert.

-Corregir les desigualtats socials, mitjançant reformes estructurals.

-Controlar les enormes masses de capitals fluctuants.

-Unificar el sistema impositiu i harmonitzar la legislació i l’estat del benestar.

Cal enfortir el paper de les grans ciutats, el motor més potent i dinàmic de l’economia europea. I cal superar l'actual dinàmica de culpar les institucions europees de totes les polítiques impopulars. Cal democratitzar l’estructura política de la Unió Europea, atorgant un paper legislatiu al Parlament Europeu perquè actuï com a veritable Parlament federal i esculli la Presidència de la Unió.

1.2.2.-El manteniment de l’Estat del Benestar

L’Estat del Benestar distingeix els països de la Unió Europea de la resta de països. Ha permès l’accés a l’ensenyament, sistemes públics de pensions, assegurança d’atur i salut pública a la majoria dels seus habitants. Des de1991 les classes dominants van adoptant les polítiques neoliberals de deteriorament de l’estat del benestar, de pèrdua de drets socials i d’increment de les desigualtats socials.

La crisi econòmica dels darrers deu anys, sistèmica i global, n’és el resultat. Sense l’Estat del Benestar, el projecte de construcció europea perd quasi tot el sentit per a àmplies capes de la població europea.

1.2.3.-La construcció d’un model de futur

Els països de l’Europa occidental són els que tenen més possibilitats de construir un nou model polític i social que posi la supervivència de la Humanitat en primer pla. Els europeus hem d’oferir un nou model de relacions internacionals, basat en la llibertat, la pau, la cooperació, la seguretat i el respecte al medi natural”.

Aquesta crisi presenta, dins la duresa de la situació, la oportunitat de reconstruir la UE, de fer-la més útil i propera a la ciutadania, de defensar el benestar social dels ciutadans europeus, de simplificar les estructures de les institucions europees i de replantejar fins i tot les pròpies estructures, posades ja en entredit, amb les dues crisis anteriors.

És per això que creiem que la UE ha de reafirmar, un cop més, els seus principis de defensa de la democràcia i dels drets humans bàsics, d’igualtad , de solidaritat, de justícia , de llibertat, i ha de ser molt curosa amb la defensa d’aquests principis per part de tots els estats membres, doncs en el darrer segle ha patit dues guerres per defensar els principis democràtics davant els moviments feixistes i dictatorials.

Avui en dia encara hi ha països de la UE que no han derrotat i rebutjat el feixisme de dins seu, és el cas, concretament, d’Espanya. Reprodueixo una editorial de Vicent Partal al Vilaweb del 28/5:

“La pregunta és molt simple i el fet que no tinga resposta és molt revelador: quin dia es va acabar la dictadura a Espanya?

Si la mateixa pregunta la fem a Portugal la resposta és claríssima: el 25 d’abril de 1974. Si la fem a Sud-àfrica ens diran que el 17 de juny de 1991, quan el parlament va abolir la Population Registration Act i les altres lleis de l’apartheid, tres anys abans de la victòria electoral de Nelson Mandela. Si parlem d’Estònia hauríem d’anar a parar a la Declaració de Sobirania del 16 de novembre de 1988, quatre anys abans del reconeixement de la independència, quan es van rebutjar les lleis soviètiques i les institucions del país es van transformar de dalt a baix. I així podríem continuar arreu del món. Fins i tot en les circumstàncies més difícils hi ha hagut un moment que el nou règim ha trencat completament amb el passat per a poder fer foc nou. I en la major part de casos no únicament ha trencat amb el passat dictatorial sinó que l’ha jutjat i condemnat. A Espanya això no ha passat mai.”

En canvi a Europa tenen molt clar la reivindicació de la lluita contra el nazisme i (citant un article de Lluís Bou a El Nacional del 29/5, “tan la cancellera alemanya Àngela Merkel, com el president francès Emmanuel Macron, fan cada any actes d’homenatge als qui van lluitar contra el règim nazi. Als dos països el plantejament és de ruptura amb el feixisme, i el plantejament esdevé natural.

Carrers de moltes localitats franceses estan dedicats a activistes de la resistència contra el nazisme.

Igual que a Alemanya, la divisió francesa és entre feixisme i democràcia, el criteri sobre el qual s’ha bastit l’eix franco-alemany que ha dirigit, amb errades i encerts, la UE fins avui”.

Avui en dia cal que, en el si de la UE, es torni a actualitzar el reconeixement  de lluita contra el feixisme com a premissa inexcusable per poder formar part del col·lectiu de la UE

Potser els trets ja anaven per aquí quan el 19/3/19 els ministres d’Afers Exteriors d’Alemanya, Michael Roth i de Bèlgica, Didier Reynders van anunciar el desig de crear, sota la Presidència Finlandesa de la UE a partir del juliol (del 2019), una Comissió que revisi “l’estat de dret, la democràcia i els drets humans” als estats membres de la UE de manera que la UE avaluï la situació sobre la matèria a cada país membre i que faci “unes recomanacions” per redreçar deficiències en aquest sentit. En cas de no complir-se, els socis europeus podrien  recórrer a mesures de càstig com el procediment de suspendre el dret de vot a la UE o retallar fons europeus. En aquest moment hi ha 20 de 27 membres que ho recolzen.

B)     L’altra front que cal reformar és la simplificació de les relacions polítiques i la burocràcia de les institucions europees.

Les institucions europees, des del Parlament fins el Banc Central han de ser molt més properes a la ciutadania ni han d’estar dirigides, com en el cas del President/a de la Comissió Europea o del BCE, per càrrecs elegits directament per la ciutadania.

Aquesta Refundació ha d’abarcar fins i tot la pròpia estructura de relació dels estats membres. La Unió ha d’actuar com una veritable confederació d’estats?, però amb competències més pròpiament federals? El que és evident és que hem d’adoptar una estructura pròpia de la UE.

En aquest sentit cal posar sobre la taula un altre criteri a considerar. Especialment amb la crisi del coronavirus, però inclús abans, s’ha posat sobre la taula de debat el fet de que, per afrontar etapes complicades, la grandària dels estats està en qüestió i cada cop hi han més veus que defensen que els països petits o de grandària mitjana tenen majors possibilitats d’afrontar situacions de crisi millor que els Estats-nació.

Fins i tot la pròpia Àngela Merkel ha fet declaracions en aquest sentit expressant que els grans estat nació no tenen futur.

En definitiva es tracta que sortim, com a europeus, més forts, amb una UE i un món més just, més solidari, que eviti les desigualtats i faciliti a tothom l’accés  a l’estat del benestar i el predomini del bé comú, així com la llibertat i al seguretat ciutadanes.

(continuarà)

Joan Guarch