Parlem de Seguretat i
mètodes policials (i 2)
Aquests dies és adient parlar
sobre el paper de la policia, arrel de dos fets, la sentència de dos anys de
presó per a l’inspector dels Mossos Jordi Arasa i la violència policial als USA
per l’assassinat de George Floyd per un policia a Minneapolis.
Als Estats Units d’Amèrica la
violència policial ha desfermat una violència contrària de grans
proporcions. Tanmateix, al costat de la
violència contra la policia, hem pogut veure, aquests dies, imatges impensables
en altres països, com caps de policia de diferents ciutats, al costat dels
manifestants contraris a la violència policial.
L’assassinat de George Floyd ha
estat la guspira per encendre aquest reacció tant violenta, però respon també a
molts altres factors que pateix la població afroamericana, com la desocupació
crònica, la sanitat deficient, la manca de oportunitats socials dels joves, la
presència de drogues, etc.
Però aquests problemes no es
resolen amb violència contra la violència. Cal no caure en el parany. A EUA, a
pesar del que sembla , la policia està sota control democràtic i la seva manera
d’actuar depèn de la gent. Quan hi ha voluntat la lluita contra el crim es pot
adequar als valors socials dominants.
És cert que aquí el control
democràtic de la policia i la judicatura llueix per la seva absència. Ni la
violència dels cossos de policia estatals a l’1-O ni l’abús en les sentències
contra representants electes del poble català van originar cap reacció
solidària, de cap cos policial (ni el català), ni de l’església, ni de les forces
polítiques espanyolistes, als al contrari , tothom va legitimar el 155 i s’ha
afanyat a condecorar els policies repressors.
Malgrat això la violència civil
no es legitima per la violència de l’estat, cal preservar la legitimitat i no
caure en la revolta caòtica, doncs és l’excusa que busca l’estat per justificar
la seva brutal repressió per liquidar el moviment.
I perquè es donen casos com el de
l’inspector Arasa?
Ens ho explica Pere Martí en el
seu article “Qui protegeix, Jordi Arasa?” del dia 10/6 al Vilaweb:
“...Quan el
president Jordi Pujol va emprendre la creació dels Mossos d’Esquadra,
l’objectiu era que Catalunya disposés d’una policia pròpia però també diferent
dels cossos i forces de seguretat de l’estat. ‘Pròpia’ volia dir amb el
comandament a Catalunya i ‘diferent’ volia dir democràtica, professional i
respectuosa amb els drets humans. Els entrebancs de l’estat per a evitar-ne la
creació i el desplegament van ser innombrables, perquè dotar Catalunya d’una
policia pròpia volia dir en teoria substituir els cossos i forces de seguretat
espanyols. I això despertava molts recels a Madrid, en cercles polítics i en
medis policíacs. La Generalitat va voler
combatre aquests entrebancs accelerant-ne el desplegament al territori i per
tenir prou efectius va haver de fer dues coses. D’una banda, acceptar
comandaments d’uns altres cossos, la policia espanyola i la Guàrdia Civil. I
d’una altra, rebaixar les condicions d’accés al cos. Una decisió que amb el pas
del temps s’ha demostrat una errada, perquè ha acabat desnaturalitzant aquell
esperit inicial que havia d’impregnar la policia de Catalunya.”
...“Però, així i tot, el cos de Mossos
s’ha anat guanyant amb els anys el suport de la societat catalana, que va
arribar al punt màxim amb l’actuació durant els atemptats de la Rambla de
Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017. També la seva actuació durant el
referèndum de l’1-O va ser respectuosa del punt de vista democràtic i encara en
paga les conseqüències, amb el major Josep Lluís Trapero assegut als bancs dels
acusats de l’Audiència espanyola.
La sentència també ha aixecat malestar als Mossos
perquè la consideren desproporcionada respecte a l’actuació policial dels
cossos nacionals en l’actuació a l’1-O de la que no han estat sancionats cap
dels seus responsables.
Però en el cas de Jordi Arasa, plou sobre mullat,
perquè el 2014 ja va ser condemnat per lesions al ex diputat David Fernandez.
Tampoc s’ha fet públic el resultat d’una auditoria engegada per les actuacions
contra els manifestants que protestaven per la sentència del Tribunal Suprem,
contra el polítics independentistes.
Aquesta tolerància amb Arasa i l’endarreriment
d’aquesta auditoria alimenta la sospita que dins el cos de Mossos hi ha
comandaments que protegeixen els elements més violents.
De tota manera és interessant veure com es tracten per
la premsa alguns tipus de disturbis, tal com explica Martxelo Otamendi en la
carta que dirigeix cada diumenge a Vicent Partal publicada al Vilaweb del dia
7/6, i que diu:
“Comparem, doncs, dos disturbis concrets i la terminologia que s’ha emprat per descriure’ls: d’una banda, els disturbis produïts el passat octubre a la Via Laietana de Barcelona, a Urquinaona, relacionats amb el procés de Catalunya i, de l’altra, els disturbis ocasionats en diverses ciutats dels EUA, especialment a Minneapolis, a causa de l’assassinat de George Floyd.
No cal dir que, quant a l’ordre públic, els disturbis de Minneapolis –així com els de més ciutats nord-americanes– han estat molt més greus, més violents i més perillosos que els de Barcelona. No obstant això, certs mitjans espanyols, igual que alguns catalans, van emprar una terminologia molt més greu –pel que fa a l’ús de verbs, adjectius…– per descriure els disturbis de la Via Laietana, Urquinaona i la Ronda Sant Pere, en comparació de la que han fet servir per informar sobre què ha passat aquesta setmana als Estats Units.
Així, una vegada més, hem comprovat que els incendis grans semblen molt menors en mirar-los de lluny, i que, per contra, els petits ens semblen grans si es produeixen a prop. Dit d’una altra manera, quan els agrada la causa de la violència, empren paraules com dolor, irritació, indignació, inquietud, protesta… Però, en canvi, quan la causa no és del seu grat, encara que la violència generada sigui molt més lleu, aleshores fan servir paraules com violència, caos, gran incendi, vandalisme…”
És un exemple més de com es manipula la informació per condicionar els sentiments i la opinió davant d’uns fets semblants.
Tal com diu Vicent Partal en la seva editorial al
Vilaweb del dia 9/6:
“I no cal dir
que hi ha molts mossos, em sembla que la gran majoria, que es comporten seguint
unes regles exquisides de tracte amb la població, com a servidors públics –que
són això. Però fa anys que és ben sabut que hi ha unitats i personatges
que, amb violència i menystenint els drets, engeguen a rodar tota la feina dels
seus companys, aixequen polèmiques constants i taquen la imatge del conjunt,
especialment quan la direcció política, com ha fet el conseller Buch, en compte
d’apartar-los els promociona i tot”.
Vull acabar amb dos cites, més, del Vilaweb que ens
donen esperança per millorar clarament aquesta situació exposada anteriorment.
La primera és un article de la Redacció del Vilaweb
del dia 10/6 i que en un dels paràgrafs diu:
“A la policia de Minneapolis, fa uns quants anys, ja
havien provat d’impulsar-hi moltes reformes metodològiques: renovacions i
diversificació als llocs de comandament, entrenaments per a ensenyar els agents
a encalmar situacions, càmeres a l’equipatge per a enregistrar les actuacions,
reunions per a fomentar el diàleg entre els agents i els veïns, protocols més
estrictes per a l’ús de les armes, i sistemes ‘efectius’ per a detectar els
policies problemàtics. Aquesta mena de reformes han estat les més comunes
associades a les reivindicacions per a posar fi al racisme policíac”.
I tot seguit el final de l’editorial del Vicent
Partal, ja citada, del 10/6:
“...repensar si hi ha més sistemes de mediació social i
de control d’incidents que siguen més adequats a la realitat de les nostres
societats que no la força policíaca nua i crua. Aprofitem-ho. Parlem-ne obertament. Perquè és un
debat important, ací i allà. I perquè fins i tot, de manera egoista si ho voleu
així, l’administració hauria de ser la primera interessada a evitar taques tan
grosses com la que significa per a ells una condemna com aquesta que es va
saber ahir”.
Sabem que hi hem d’intervenir, hem de prendre
consciència de on som i què tenim i, amb una actitud positiva i oberta, prendre
les decisions adequades per bastir les estructures d’estat necessàries per al
país que volem construir
Tot depèn de la voluntat política i d’implicar-hi a
tots els sectors afectats.
Joan Guarch
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada