Primer pas d’un
projecte encara més gran.
El 28 i 29 de juny vaig publicar,
al bloc de xarxallam, les dos parts d’un article que és l’antecedent d’aquest.
En l’actual hi ha moltes coses repetides, però, en aquest, l’estructura general
és, potser, més clara i hi ha algunes aportacions noves, per això considero
necessari publicar aquest d’avui. A xarxallam les opinions que s’hi publiquen
son dinàmiques i es poden anar ampliant propostes a mesura que es van madurant.
El President Puigdemont ha
manifestat la voluntat de crear un nou
partit polític en una assemblea fundacional a celebrar el 25 de juliol.
S’ha publicat un manifest amb el
títol de JUNTS, que signen els presos polítics de JxC i el conseller a l’exili,
Lluís Puig amb més de 160 electes de JxC i dirigents del PDCat. En el manifest
insten a la creació d’una nova força,
sota el projecte que avui representa Junts per Catalunya, que doni impuls a l’assoliment democràtic de
la independència del país, culminant el procés de l’1-O.
Aquest nou partit és benvingut en tant que necessari per clarificar
definitivament tot l’espai del PDCat definint-lo, clarament, en la línia de
la independència i fora de tota ombra de corrupció que encara pugui arrossegar
el PDCat dels temps de l’antiga CDC.
Aquest espai és pròpiament
l’espai Puigdemont i, per dir-ho d’alguna manera, post convergent.
Però aquesta proposta,
que impulsa el President Puigdemont, és el primer pas d’un projecte encara més
gran.
Un cop el 25/7 es formi aquest
partit que omple l’espai, diguem-ne, demòcrata liberal, el món independentista,
ha de donar un altre pas endavant, que des de fa temps es treballa per
definir-lo, i adoptar els següents posicionaments:
1.- l’Objectiu de totes les forces
independentistes al Principat de Catalunya és
proclamar Catalunya com a República independent de l’Estat Espanyol, i constituir un nou estat d’Europa.
2.- Argumentari. A part de les moltes raons que sustenten la obtenció
d’aquest objectiu, històriques, de identitat, de llengua, d’espoli econòmic,
etc, una és clara, l’EE no sols
no governa satisfactòriament per a tot el poble de Catalunya (és a dir TOT,
independentistes i no independentistes) sinó que actua com a Estat colonitzador i reprimeix per la
força a la ciutadania, l’impedeix el seu desenvolupament i modernització,
espolia el territori, i fins i tot, darrerament, imposa els seus dirigents,
impedint que ho siguin aquells als que el poble ha escollit en unes eleccions,
en definitiva una autèntica situació colonial.
Aquesta situació passa a Catalunya des de fa temps
accentuant-se amb el pas dels dies de manera exponencial i ho patim a tots els
nivells, polític, institucional i darrerament ciutadà, en l’intent que pretén
de dictar sentències jurídiques exemplars com escarni a la ciutadania per què
agafi por i abandoni les seves reivindicacions i així, vèncer el moviment per
la base.
Cal que sapiguem explicar totes aquestes raons, per què son les que ens
avalen per ser un estat independent, i faran el nostre procés entenedor a tot
el món, perquè aquesta és la raó
bàsica que ens legitima a fer un procés
d’autodeterminació.
3.- Com fer-ho. Reivindiquem l’esperit de l’1-O i del 27-O i la seva
legitimitat
Des del 2010 fins el 2017 vàrem creure i vàrem actuar pensant que l’Estat
Espanyol és un país democràtic i podíem accedir a la independència per la força
de la negociació, de les urnes i passant de la llei a la llei, però amb els
referèndums del 9N 2014 i 1-O 2017 ja hem vist que no és possible. Els
dirigents del 2014 varen estar inhabilitats per organitzar-lo i l’1-O la
policia va carregar durament contra la població causant centenars de ferits i
els líders han estat jutjats i condemnats per haver-lo dut a terme i encara
resten a la presó i a l’exili.
Ara ja hem vist que la lluita per proclamar la República només
es podrà fer, amb la posició defensada per l’Estat
Espanyol fins a dia d’avui, amb les
eines de la democràcia i la lluita no violenta però amb un acte de ruptura
clara i, per tant, unilateral. Tota ruptura, per definició, és unilateral perquè
sinó, no es ruptura, és acord.
4.- Preparem-nos:
A partir d’aquí cal analitzar diverses coses, la primera de les quals és saber
les fortaleses i debilitats de l’adversari i les teves forces. Cal analitzar
quina és la situació actual, amb qui
pots comptar, què és necessari tenir preparat en el moment definitiu (en
definitiva quina estratègia has de seguir), quina organització has de tenir,
etc, etc...
5.- L’adversari
(o per la seva forma d’actuar i tractar a una part, segons ell de la seva
pròpia població, podem adjectivar-lo d’enemic), és indubtablement el règim
del 78.
6.- Les pròpies forces.
La baula feble de
les forces independentistes son els partits tal com estan concebuts avui en
dia. Son organitzacions muntades i estructurades per gestionar una autonomia,
no per enfrontar-se contra l’Estat Espanyol per aconseguir la independència.
Per tant hem de canviar de tipus
d’organització.
7.- Quin és l’anàlisi
de la situació actual? Cal pressionar i augmentar la confrontació o hem de ralentitzar les
accions a dur a terme, tot esperant a la incorporació de més gent al moviment,
en definitiva ampliar la base on se sustenta el moviment independentista?
Darrerament ha passat que quant
més enfrontament fas, quanta més velocitat poses, més radicalització hi ha i
més es posa en evidència la repressió espanyola i per tant la seva debilitat
constatant, que per guanyar a l’independentisme no ho pot fer amb la seducció
perquè no té cap proposta atraient, sinó que ho ha de fer amb la repressió per
doblegar per la força les argumentacions de l’independentisme. Mantenir l’enfrontament, per tant, és millor que acumulant i
tranquil·litzant l’actuació.
8.- La unitat per qui
la vol.
L’Estat Espanyol és molt potent
perquè té molts mitjans per combatre l’independentisme, polítics, mediàtics,
econòmics, policials, judicials, etc i enfront d’això només amb una Estratègia
compartida se’l podrà vèncer.
La unitat d’acció és
complexa i s’ha de trobar la manera en que cada actor pugui explicar
les seves propostes, però amb la norma essencial que tots els partits han de prioritzar els acords, abans que les
posicions pròpies. Aquesta estratègia ha
de sobrepassar la posició dels partits, ha de ser la suma i no la divisió.
A dia d’avui es comença
a reformular el concepte mitificat de la unitat i per primera vegada es parla
“d’unitat per qui la vol”, deixant de banda els qui no la volen, la
creuen innecessària o un engany partidista. Es tracta d’evitar l’enfrontament i
avançar a través d’acords sobre punts concrets perfectament consensuables.
(continuarà)
Joan Guarch
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada