Acord x la Confluència. Espanya estat colonial

 Espanya ens tracta com una colònia i això ens legitima a independitzar-nos

Les raons que sustenten aquesta afirmació son clares. L’EE no sols no governa satisfactòriament per a tot el poble de Catalunya (és a dir TOT, independentistes i no independentistes) sinó que sotmet per la força a la ciutadania, l’impedeix el seu desenvolupament i modernització, espolia el territori, i fins i tot, darrerament, imposa els seus dirigents, impedint que ho siguin aquells als que el poble ha escollit en unes eleccions, en definitiva una autèntica situació colonial.

Am basaré en l’opinió de diferents personalitats que han anat donant la seva opinió al respecte.

El 6/7/20, l’Andreu Barnils va fer una entrevista pel Vilaweb, a Ramón Grosfoguel, professor a la Universitat de Berkeley, Califòrnia (EUA) que textualment diu:

“Faig les classes en línia. (Soc) Professor de descolonització. I per això també m’interessa el tema català. No deixa de ser un tema important del punt de vista de descolonització. Veig el procés d’alliberament nacional català com un procés de descolonització.

......

—Colònia? Catalunya és una regió, us poden dir alguns.
—Catalunya no té poder sobirà sobre el seu quefer polític. Està sota la dominació d’un estat imperial. No té ni sobirania fiscal, de fronteres, ni de res. És una nació sense estat a la mercè d’allò què es decideix a Madrid. Això és colonialisme. No cal que hi hagi una administració clàssica colonial. La colònia es defineix per una relació de dominació d’un estat imperial per sobre d’uns altres pobles. Mira la pandèmia: Madrid va decidir de liquidar l’autonomia de Catalunya i la resta i des d’allà van gestionar les autonomies locals. No hi havia sobirania enlloc. I per això parlo de colònia. A la mercè d’allò que vol l’imperi. Sé que a molta gent li xoca. Però cal començar a dir les coses pel seu nom. Fins i tot en el sobiranisme català costa de fer servir aquests termes. Doncs esteu davant un estat imperial que us aixafa. I no tens sobirania. Els catalans esteu en una situació colonial. I en un procés d’alliberament. I m’agradaria emfatitzar que o els catalans organitzen un front de salvació nacional o s’enfonsaran amb Espanya.”

 

La lluita és pel poder. Espanya planteja la lluita per deixar clar que qui mana a Catalunya és ella, no el poble català ni cap organització d’aquest en el seu nom.

Si les coses es plantegen així, el que queda clar és que la nostra lluita està clarament plantejada per obtenir el poder, tant de decisió, com d’exercici de la plena sobirania del nostre destí com a individus i com a nació lliure de tot sotmetiment.

Com que la lluita és contra l’estat colonial, és una lluita transversal que aplega una multiplicitat la classes i sectors socials interessats en assolir les estructures d’un nou estat perquè se senten espoliats i no representats per aquesta Espanya caduca.

La lluita és clarament pel poder, no per unes competències autonòmiques de més  o de menys Ens enfrontem a un estat amb una potència brutal, amb totes les eines de repressió al seu abast, i sense cap escrúpol en moure les clavegueres de l’estat utilitzant la violència organitzada, tal com s’ha vist en la repressió policial de l’1-O, i en altres moments i altres circumstàncies, com es va veure amb els GAL i recentment amb la seva fosca actuació  per esbrinar l’autoria dels atemptats de l’agost del 17.

 

Per saber com hem arribat fins aquí hem de fer una petita pinzellada històrica.

L’expansió de la burgesia i la incipient democràcia  a partir de la Revolució Francesa no entra a Espanya. Veiem com ja el 1581, amb Felip II, als Països Baixos, i durant tot el segle XIX, va perdent les colònies americanes, però dins l’Estat espanyol continuen amb les fórmules monàrquiques d’estat dictatorial i, quan aquest no és prou fort sorgeixen les dictadures militars com les de Primo de Rivera i després de Franco.

A Espanya no es derroca la monarquia, es continuen defensant les colònies i finalment s’instaura la dictadura de Franco que no és vençuda, com a Europa i al món,  en la segona guerra mundial. A Espanya les posicions feixistes son defensades a capa i espasa per les cohorts cortesanes, ara representades per la classe funcionarial burocràtica adscrita al poder de Madrid. I aquesta classe funcionarial té clar que la seva zona de confort li donen les classes dirigents de la burgesia que es van transformant en les elits financeres a nivell mundial i a Espanya estan representades per les empreses de l’Ibex 35.

En definitiva, Espanya no ha deixat de ser un Estat colonitzador i dictatorial, per això es salta repetidament tota norma democràtica i per això, defensa a ultrança la “Unidad de España” perquè, les darreres colònies que li queden, son les de l’interior i especialment Catalunya. També per això el dictador Franco tenia clar que havia de donar una aparença de democràcia, instaurant la monarquia parlamentaria i la única voluntat, a la seva mort, va ser preservar la “unidad de la patria”.

Citem un editorial del Vicent Partal al Vilaweb del 12/10/20, que titula: “Hispanitat: de com la transició va posar les bases per al triomf de Vox”

“Els moviments reaccionaris catòlics, però sobretot el falangisme amb aquella idea de la ‘unitat de destí en l’universal’, acabarien per donar forma política concreta a l’esguerro. Del que es tractava, segons ells, era de superar el repte que plantejava ja aleshores el nacionalisme català tot recuperant el mite de ‘l’Espanya major’, és a dir l’Espanya americana. I alimentant, de pas, un neocolonialisme econòmic i cultural que també va fracassar en aquell moment a Amèrica i que curiosament només funcionaria uns pocs anys amb el PSOE de Felipe González –i ves que no deixa de ser significatiu això.”

Espanya porta 500 anys exercint dictadures i vivint de les colònies i és impossible que accedeixin a canviar amb la negociació, que  per ells, és perdre el poder i és de dèbils i perdedors.

No s’aconseguirà res per la negociació fins que aquesta no s’imposi de iguals a iguals i per tant a través d’alguna, prèvia, derrota seva.

Per això és important que el procés independentista, s’aixoplugui sota el paraigua de la defensa a ultrança dels principis de la democràcia, representats per les Nacions Unides i la UE.

Per això és peremptori qualificar a l’EE de colonitzador.

Catalunya és una nació colonitzada, i dins d’Espanya, els catalans som una minoria nacional reprimida, que té dret a la seva llibertat i a l’exercici de l’autodeterminació.

El 19/8/20, en un altre article, en Vicent Partal desenvolupa aquesta idea i ja, el seu títol és molt indicatiu:

“Lectures de vacances: per un discurs anticolonialista català”, i en ell, citant l’advocat Aitor Jimenez González, diu:

“I per això proposa una mirada més ampla. Diu: ‘Bona part de la història compartida entre Catalunya, el País Basc i Espanya implica una realitat històrica, política, geogràfica i econòmica coneguda com a colonialisme.’ I afirma també: ‘Passar per alt que el conjunt de vincles polítics i legals entre Espanya, Catalunya i el País Basc té origen en un règim colonial és un error que ens impedeix d’arribar a una anàlisi encertada de la situació i, doncs, a possibles solucions.’ Per aquesta raó proposa de mirar el context des d’una perspectiva descolonial i postcolonial”.

I Partal acaba dient:

“Per això la meua resposta a la pregunta és que em sembla que sí, que aquest és un camí que paga la pena de mirar de recórrer, o si més no d’explorar. Entre més raons, perquè, com he pretès explicar abans, tenim prou dades sòlides, prou informació contrastada, prou anàlisis intel·lectualment serioses per a debatre a fons i sense fantasies. Si és que som capaços, primerament, de netejar el nostre cervell d’apriorismes, és a dir, de fer això que precisament és a la base més profunda i revolucionària del moviment anticolonialista mundial”.

Per acabar l’exposició val la pena recordar, altre cop, el plantejament que en fa Vicent Partal en la seva editorial del Vilaweb del dia 29/10/20, titulada: “Com reaccionar? Perquè ja no hi ha cap més remei”

“Espanya ha entès que d'ençà del Primer d'Octubre la qüestió catalana ja no és un debat regionalista sobre com s'ha d'organitzar internament l'estat espanyol, sinó un combat, com tants altres en la història, d'una nació per a alliberar-se d'una altra nació “

[Totes les detencions i especialment les darreres] són la constatació que com més s’agenolle l’independentisme més colps rebrà. Potser encara hi ha algú que pensa que davant Espanya es pot ser ‘l’independentista bo’, però aquesta figura no existeix en l’imaginari de Madrid”.

Ho vaig explicar ahir en un text d’urgència, com a reacció a la ràtzia: Espanya ha entès que des del Primer d’Octubre la qüestió catalana ja no és un debat regionalista sobre com s’ha d’organitzar internament l’estat espanyol sinó un combat, com tants altres en la història, d’una nació per alliberar-se d’una altra nació. Bona part dels polítics catalans no ha sabut situar-se en aquest marc –o no s’hi ha atrevit– i així ens ha anat tot aquests tres llarguíssims anys”

Si totes les forces no accepten que l’EE és un estat colonial i que actua contra Catalunya com un estat colonial no plantejarem la lluita adequadament i no tindrem gaires possibilitats de sortir-nos-en.

Sols si entenem que la lluita està situada en aquest nivell podrem definir una estratègia conjunta, compatida, que contempli les posicions  en els diferents àmbits a tractar i que pugui ser guanyadora.

Joan Guarch. Ex Secretari Nacional de l’ANC i membre del grup Anoia Proposa.

29/11/20