Acord x la Confluència. L’Objectiu

 

L’Objectiu és la independència

 

L’Acord de mínims per una Confluència independentista surt per què tots els partits i entitats es defineixin sobre els punts que planteja abans de les eleccions del 14/2 i la ciutadania pugui saber de quin peu calcen tots ells.

Un cop publicat l’Acord per una Confluència, em plau anar fent reflexions en defensa dels punts de l’acord.

El primer punt és molt clar i senzill de formular: l’objectiu és treballar per aconseguir Proclamar Catalunya com a República independent.

En definitiva Un nou estat d’Europa. És a dir, tornem al començament, del que alguns no ens hem mogut. El lema de la primera gran manifestació convocada per l’ANC per l’11 de setembre fou l’any 2012 amb el lema, Catalunya nou estat d’Europa. Molt clar i català, i aparentment molt senzill, però no ho és tant perquè aquí és on comencen les primeres divergències.

Perquè hi ha aquesta desorientació? Entre altres coses, perquè, pròpiament, hi ha una confusió en el que son els conceptes del que estem parlant.

Ineludiblement la primera cosa a aclarir, per part de tots els grups que manifesten el seu descontentament, en lluites i/o enfrontaments ja sigui en institucions o al carrer, és fixar l’objectiu que persegueixen i que entenem per Objectiu

Objectiu és allò  que es vol aconseguir, o els resultats que esperem per modificar una situació. Els objectius han de complir amb una sèrie de condicions, un d’ells és que sigui Clar, uns altres que sigui Viable, Motivador, Avaluable i especialment Participatiu. És a dir conegut i ACCEPTAT per tots els que desenvoluparan el Pla d’Acció, és a dir l’Estratègia a aplicar per aconseguir-lo.

És molt clar que per al moviment independentista el seu objectiu és proclamar Catalunya com a República independent de l’EE, és a dir, un nou estat d’Europa.

A part de les moltes raons que sustenten la obtenció d’aquest objectiu, una és clara, l’EE no sols no governa satisfactòriament per a tot el poble de Catalunya (és a dir TOT, independentistes i no independentistes) sinó que actua com a Estat colonitzador i sotmet per la força a la ciutadania, l’impedeix el seu desenvolupament i modernització, espolia el territori, i fins i tot, darrerament, imposa els seus dirigents, impedint que ho siguin aquells als que el poble ha escollit en unes eleccions, en definitiva una autèntica situació colonial.

Però totes les forces socials i polítiques tenen el mateix objectiu? Ara ho veurem

La segona cosa a aclarir és quines son les forces que plantegen l’enfrontament. Quines forces estan interessades en defensar unes posicions i les altres.

Totes les forces polítiques que lluiten, mobilitzades per les diferents crisis que hem viscut, tenen molt clar qui és el seu contrincant al que, fins i tot, a conseqüència de com actua, el podem definir d’enemic. Per a tots és el mateix: el Règim Espanyol del 78, que encarna la continuació del règim feixista del franquisme,  de la seva estructura burocràtica i funcionarial, de les classes econòmiques i financeres que el sustenten i a les que deuen pleitesia, encarnades en les elits de l’Íbex 35,  i la corrupte Monarquia borbònica, hereva de la nissaga dels borbons absolutistes i del franquisme recent, que no té inconvenient en dirigir les forces repressives  contra el poble de Catalunya (i pitjor encara! doncs, per a ells el català és  poble espanyol) amb el seu missatge del “a por ellos”.

D’altra banda trobem un ventall molt ampli de sectors socials. Des de sectors de l’esquerra més radical partidaris de la ruptura, classes proletàries oprimides, sectors socials en una situació de pobresa extrema, classe mitja proletaritzada, però amb l’esperança de tornar a tenir un estatus social més acomodat, passant per sectors liberals arrenglerats amb partits de centre, sectors “d’ordre”, tradicionalment més ubicats  amb partits de dretes, però que la seva lluita és per les llibertats, la democràcia i la capacitat de decidir el nostre futur en llibertat, fins a sectors de l’actual burgesia catalana, no oligopolística, eminentment emprenedora i europeista i que no depèn del mercat comercial interior espanyol, sinó que majoritàriament exporta a tot el món, i que les mesures repressores espanyoles, en tots els ordres, no solament polítiques, sinó empresarials i econòmiques no la beneficien en res, i que està interessada en que les decisions de tot tipus es puguin prendre aquí, perquè, en definitiva, Madrid tampoc la representa.

És un conglomerat de sectors molt transversal i molt ampli. Però repeteixo la pregunta d’abans: Però totes aquestes forces socials i polítiques tenen el mateix objectiu?

Perquè d’objectius se’n poden definir dos més a part de la independència de Catalunya.

Un seria , prèviament a la independència del país, s’hagi d’aconseguir una revolució social de classe, en la que les classes proletàries i oprimides aconsegueixin el poder de l’estat i derroquen a les elits econòmiques i financeres i tots els seus adlàters, polítics, funcionarials, judicials, policials, etc.

 I, encara ens hem de preguntar una altre cosa, per aconseguir aquest darrer objectiu, això ho volem fer a Catalunya sol? o a tot l’estat espanyol, perquè la lluita de classes no té fronteres?

Si acceptem que s’ha de fer a tot el territori espanyol, sembla molt clar que, en aquest moment, el nivell de conscienciació i organització ciutadana és molt diferent en altres territoris i altres nacions de l’Estat Espanyol, que no a Catalunya. Per tant hauríem d’esperar a aquest desenvolupament d’aquesta consciència i organització ciutadana i això comportaria que aquí es perdria el moment per desil·lusió, decaïment, etc, o simplement perquè l’EE ha tingut temps per aixafar repressivament el moviment.

Per altra banda si el moviment social només ens el plantegem fer a Catalunya i volem que sigui previ al moviment d’independència de la nació, és adir el tant dit, “volem saber quin estat crearem perquè segons quin no ens interessa i no hi participarem”, passarà que tota la força de l’EE espanyol caurà sobre aquest moviment i podrà ser molt més focalitzada i eficient que si la lluita és en tot el territori espanyol, en el que hi participarien moltes altres forces que debilitarien la repressió espanyola.

És imprescindible mantenir aquesta ètica, però perdent forces i abocant-nos al fracàs?

Per aconseguir aquest objectiu de classe, podem comptar amb totes les forces que hem definit?

Està molt clar que,  en un moment determinat, perquè aquesta lluita triomfi, s’ha de produir una ruptura i, en aquest moment , si una part de la classe mitja proletaritzada, igual que l’actual burgesia catalana, no oligopolista no hi participen, la revolta està abocada al fracàs.

Això seria semblant al que es va plantejar a la guerra civil del 36 quan organitzacions de la classe obrera van voler prioritzar la lluita de classes per arribar a la conquesta del poder abans que la lluita per defensar la república enfront dels militars feixistes aixecats contra la República i fent, que, al camp republicà, no tothom se sumés a la defensa de la república i, quan es va voler, ja no es va poder aturar l’alçament militar.

Aquest dilema entre “Espanya roja antes que rota” sembla ser que el va situar molt millor Castelao, un dels líders del nacionalisme gallec, quan va invertir els termes i va dir “Espanya, solo rota, podrà ser un dia roja”.

Aquest supòsit per aconseguir l’objectiu de la victòria de les classes proletàries, de la lluita social veiem que, en qualsevol cas és precipitat i no es donen totes les condicions perquè triomfi i si fem cas a Castelao, abans que aconseguir una Espanya roja, només s’aconseguirà si abans es trenca, cosa que només s’aconseguirà si el primer que ens plantegem és l’objectiu del moviment independentista.

 

L’altra objectiu que ens podem plantejar és que el moviment independentista es plantegi l’alliberament de tots els Països Catalans

Sembla clar que en el cas dels PPCC, aquest encara no és el moment de cap altre dels països de la nació catalana. Catalunya és l’únic territori en el que la consciència de la situació política i d’opressió que vivim està més clara i hi ha un moviment popular prou ample i organitzat i que  expressa, des de fa temps, la seva determinació en totes les conteses electorals que s’han realitzat. Ara i aquí és el moment i no, encara, en altres territoris de la nostra nació. Amb tots els debats que això pot comportar i amb les opinions de tot el que s’hauria de fer al respecte. Però sembla clar que ara és el moment del Principat de Catalunya.

Amb tot lo exposat sembla, però, que tant el moviment independentista com els moviments socials, no solament no son contradictoris, sinó que son clarament complementaris, encara que no tinguin el mateix objectiu i necessitin estratègies un xic diferents, poden col·laborar en la defensa dels drets fonamentals bàsics, de la llibertat i de la democràcia, conjuntament com a única manera d’aconseguir superar la situació.

En definitiva podem dir que en l’actualitat és prioritària la lluita per la independència.

A partir de les darreres eleccions del 21D hem vist a Catalunya que no cal presentar-se amb programes socials i/o polítics de dretes o d’esquerres perquè, en guanyar, des de la Generalitat autonòmica, no es podran aplicar polítiques ni de dretes ni d’esquerres, perquè la lluita és pel poder. És una lluita per la sobirania i el que volen és decidir ells a casa nostra, a la nostra nació.

A partir d’aquí, tenint clar l’objectiu, per part de tots els actors polítics compromesos, es pot definir, units, quina Estratègia Compartida s’ha de seguir a Catalunya.

Més endavant encara veurem altres aspectes estratègics en els que es defensen posicions enfrontades i que cal destapar i deixar clares, abans de les eleccions perquè tothom pugui votar en consciència.

Joan Guarch, Ex secretari nacional de l’ANC i membre del grup Anoia Proposa.

28/11/20.