Acord x la Confluència. No amb cap partit signant del 155.

 L’estratègia Compartida és incompatible amb signants del 155.

 

En els articles anteriors hem vist com la lluita prioritària per a àmplies capes socials descontentes amb la situació actual de Catalunya dins d’Espanya, és clarament lluitar per la independència del país.

Hem vist, també, com Espanya ens tracta com a colònia i actua clarament com un país colonitzador, és a dir, un estat dictatorial. En definitiva Espanya ha plantejat la lluita deixant clar que qui mana a Catalunya és ella i no el poble català ni cap organitzador d’aquest en el seu nom, i ha plantejat el combat com una nació per alliberar-se d’una altra. I hem vist que sols si entenem que la lluita està situada a aquest nivell podrem definir una estratègia conjunta, compartida i que pugui ser guanyadora.

Hem vist, també, que la lluita esdevé per tenir el poder en tots els ordres i estructures de l’estat, i com d’important és, per tant, que aconseguim arribar al poder en tot el sotagovern i des d’allí, construir les bases de la república.

També hem vist com, tal com ha plantejat la lluita l’Estat Espanyol, per Proclamar la República es podrà fer amb les eines de la democràcia i la lluita noviolenta, però amb un acte de ruptura clara i, per tant, unilateral.

Hem vist també que plantejar, per part de les forces independentistes, com a premissa essencial, per definir una estratègia, que hi hagi uns hegemonia d’uns partits (bàsicament d’esquerres), en front d’altres és un gran error perquè només fa que atiar enfrontaments entre companys de viatge. També hem vist que no es pot arribar a la independència, eixamplant la base i plantejant una negociació amb l’estat espanyol, perquè és aquest que, com hem dit, ha plantejat la lluita en la confrontació, tal com s’ha vist amb la repressió sistematitzada des del 2017 amb més de 2.500 persones represaliades en una causa general.

Tot aquest plantejament és el que ens porta ineludiblement a establir una unitat de les forces independentistes per poder lluitar amb alguna garantia contra un estat molt poderós i disposat a saltar-se tota norma democràtica si cal per tal de defensar “la unidad de la patria”. Aquesta unitat s’anirà forjant amb qui la vulgui fer, sense esperar a la totalitat dels actors implicats. Es tracta d’evitar l’enfrontament i avançar a través d’acords sobre punts concrets perfectament consensuables.

En definitiva aquesta unitat s’ha d’anar teixint des de la base, des grups d’organització territorials que han de desbordar la posició conservadora dels grups i dels  partits i ha de buscar la suma i ni la divisió per plantejaments partidistes.

Hem vist en el darrer article quins son els àmbits en els que s’ha de basar una Estratègia Compartida a desenvolupar amb projectes clars dins de cada àmbit amb persones compromeses en portar-los a la pràctica en qualsevol moment.

Per tant tot això és incompatible de fer amb partits que estan clarament en el front unionista i que van signar l’aplicació de l’article 155, en contra de Catalunya i tota la població i varen decidir i organitzar la repressió policial l’1 d’O, la intervenció de la Generalitat, la prohibició d’investir el President Puigdemont o els candidats Jordi Sanchez i Jordi Turull, que van organitzar la farsa del judici contra els presos per l’1 i 27 d’O,  que han estat boicotejant clarament tota iniciativa parlamentària amb una mica de cara i ulls, que ha legislat el Parlament català i finalment han inhabilitat el propi President de la Generalitat per la col·locació d’una pancarta demanant la llibertat dels presos.

En definitiva son el Règim del 78 i els representants de les classes financeres dominants i de l’Íbex 35.

El front unionista queda meridianament clar, tal com ho escriu  l’Andreu Barnils en el seu article al Vilaweb del 22/11/2020 “Quo vadis, unionisme”

“Arran de les eleccions vinents al parlament de Catalunya fins a cinc partits unionistes hi ocuparan escons (PSOE, PP, Comuns, Ciutadans i Vox), distribuïts així: PSC (22-23), C’s (13-14), PP (8-9), Vox (8-9) CeC-Podem (7-9). Tots, ben diferents, ocupen tota la gamma possible de l’unionisme català: els federalistes dels comuns, els autonomistes del PSC, els centralistes del PP i Ciutadans i els partidaris d’eliminar directament les autonomies, els postfranquistes de Vox”.

Però per tot això, tal com diu en Vicent Partal en el seu editorial al Vilaweb del dia 19/11/20 “I el PSOE al mig, com el dijous”:

“El PSOE anima els pactes de Podem amb l'esquerra sobiranista al mateix temps que vota amb Vox per impedir-los”

I tal com ho diu ell:

“Clar i català: la peça imprescindible per a la supervivència del règim postfranquista és el PSOE. Perquè els socialistes, la posició singular que els socialistes assumeixen en el tauler polític, són la condició necessària perquè funcione. El PSOE, simultàniament, és el tap que impedeix qualsevol avanç de l’esquerra i, especialment, dels moviments sobiranistes i es presenta com el tap al qual aquests s’han d’unir contra la dreta extrema. Per això el PSOE sempre és qui salva el règim en les situacions difícils, quan l’esquerra o el sobiranisme sembla que són capaços d’anar un poc més enllà. Bàsicament aprofitant-se del fet que els altres, empetitits psicològicament, han de ser purs i no poden fer segons què, mentre que ell resulta que ho pot fer tot, sense gens de vergonya i sense haver de donar explicacions de res.

Perquè el boicot d’Espanya a iniciatives catalanes s’ha repetit sempre des de tots els temps, i per no anar més lluny darrerament quan, al Congrés de Madrid, la CUP, Podem, ERC i Bildu, havien pactat una moció per regular els preus de lloguer mitjançant una llei estatal. I el PSOE, sense ni immutar-se, la va liquidar votant al costat de Vox, del PP i de Ciutadans.”

I aquesta és la mateixa posició que adoptaran amb el pacte d’ERC amb el PSOE pels pressupostos generals de l’Estat en que aquest ha promès, com sempre fan els partits espanyols, una pluja de milions en inversions a Catalunya.

I tal com diu Vicent Partal en la seva editorial al Vilaweb  del dia 26/11/20, “La pluja de milions que ja tots sabem que no caurà”:

“Tots sabem, i els qui han signat l’acord ho saben millor que ningú, que les inversions no arribaran mai, però l’espectacle és la cosa que sembla que els importa. Perquè en el fons el resultat real, les inversions promeses, importa poc. Importa molt la visualització de qui s’afirma com el vot útil, com l’interlocutor a Madrid, que és –això ho han repetit fins i tot ara– on es juguen les garrofes i on hi ha el poder real”....

“Però no ho sabem perquè tinguem cap bola de vidre i la capacitat de preveure el futur. Ho sabem, exactament, perquè això no ha passat mai, ni una sola vegada. I aquesta és una dada tan rotunda que no admet cap discussió, referendada com és per tot d’estudis i llibres, per dades: des que es va aprovar l’actual constitució espanyola, cap any, mai, Catalunya (i això val exactament igual per al País Valencià i les Illes) no ha rebut els diners que li correspondrien en justícia, però és que ni tan sols ha rebut la inversió pressupostada, votada i feta llei. Ni un sol any.”

Perquè, tal com diu en Partal a l’editorila del dia 19, citada abans:

“Perquè no crec que enlloc del món trobem que, en una situació d’opressió nacional, els qui en són víctimes es dediquen voluntàriament a escindir la responsabilitat de la justícia i del govern –com si no et ficàs a la presó o no t’hi mantingués tancat–, aquell amb qui submisament et dediques a pactar, i l’estat, com un tot, del qual te’n vols anar. En fi…”

Però precisament ell mateix en la seva editorial del dia 26/11/20, deixa entreveure un canvi:

“Passa, però, que el país ha canviat. I com a novetat important hi ha un sector de població, probablement molts de vosaltres, amb una exigència nacional i amb una exigència envers el comportament de la classe política, distinta, nova, molt més consistent i sòlida, filla del big bang de l’octubre del 2017. Som gent que ens mirem tota aquesta gesticulació amb un enorme escepticisme que voreja la indignació. I a tota aquesta gent vendre-li una altra aixecada de camisa ja costa tant que és gairebé impossible, per no dir que ho és del tot. I passa també que en el retorn a la vella política que, sense cap escrúpol ni vergonya, duu a terme una part de l’independentisme, el càlcul necessari i imprescindible, i enormement arriscat, és que aquesta gent, vosaltres, jo, mai no farà res i aguantarem pacientment qualsevol barrabassada. Supose que els més derrotistes preferiran creure que passarà exactament això, però jo, si compta gens la meua opinió, no crec que siga gens probable. El temps ho dirà, doncs.”

Per acabar, només puc dir: Amb els del 155 no es pot pactar res de res, doncs ara per ara son clarament el front repressor i, per tant, enemic

 

Joan Guarch

Ex Secretari Nacional de l’ANC i membre del grup Anoia Proposa

5/12/2020