Sanitat. Pandèmia del Covid 19 (1). Avenços

Avenços pel control de la pandèmia 

(indicadors epidemiològics, tests diagnòstics, tractaments).

Davant de l’enorme repte que significa fer front a la pandèmia del covid 19, i després del primer moment de desconcert i desconeixement de sobre a què ens enfrontàvem, només ens serveix continuar treballant per descobrir les peculiaritats del virus, com es pot controlar i després com es pot vèncer. A tots els nivells,  primer sanitari (I crec que a nivell mundial s’han fet molts esforços en aquest sentit, per molta gent, alguns per lliure i altres de forma coordinada), però després a les conseqüències econòmiques que comporten les mesures necessàries per controlar l’expansió del contagi i després les conseqüències socials, molt greus que ens està deixant.

Ara cal reflexionar per saber on som col·lectivament

En aquests mesos s’ha parlat molt de simptomatologia, i de mesures de prevenció o profilàctiques. S’ha avançat força amb les proves analítiques diagnòstiques amb el PCR, tests ràpids antigènics i proves serològiques i el perquè serveixen exactament. També es parla molt dels indicadors epidemiològics i lògicament de les conseqüències de la pandèmia sobre l’economia del país i les repercussions socials que comporta. Però s’ha parlat  molt poc sobre els tractaments efectius de la infecció pel virus, malgrat que, en els darrers dies, molt sobre les vacunes. Vull parlar sobre aquests darrers quatre aspectes mencionats, perquè ens permeten controlar molt millor el grau d’incidència de la pandèmia.

Primer parlem dels indicadors epidemiològics. Son uns instruments estadístics que ens permeten seguir l’evolució del creixement o decreixement dels casos en una zona determinada. Tenim des de les dades absolutes de casos totals confirmats en un determinat període i els pacients ingressats als hospitals o a les UCI’s, que ja ens permeten veure’n l’evolució, però tenen un interès especial els càlculs relatius, les incidències acumulades els darrers 14 dies, o la taxa de reproducció que ens permet veure si els casos estan augmentant o disminuint i en quines proporcions (amb dades que s’estableixen com a referències per veure’n la gravetat o no de l’evolució) i el que s’anomena risc de rebrot en el que es creuen dades dels casos dels darrers 14 dies amb la taxa de reproducció i ens dona dades per cada 100.000 habitants.    

En definitiva son eines molt útils per què els tècnics responsables de sanitat i els polítics puguin prendre mesures de contenció adequades a cada cas.

Un altre avenç molt significat son les proves analítiques diagnòstiques de la malaltia, els PCR que detecten la presència, en mostres respiratòries d’una persona, de material genètic del virus. És una prova que detecta si tens o no el virus, inclús encara que no presentis cap simptomatologia i ens permet prendre prevencions, especialment d’aïllament de la persona, fins complir amb els dies de quarantena i evitar que pugui propagar la infecció.

Per altra banda hi ha els test ràpids antigènics  que detecten proteïnes del virus en l’organisme. Normalment s’aplica, en el cas de patir simptomatologia,  per confirmar ràpidament  (uns 20’) si estàs patint la infecció. Si et surt positiu és que estàs patint la infecció, malgrat que si surt negatiu, la prova no es tant fiable per descartar que la puguis tenir. Finalment les proves serològiques detecten anticossos  del virus. És una prova per saber si has passat la malaltia i, per tant tens anticossos al teu organisme. És una prova relativament ràpida que  pot trigar entre uns minuts a unes hores. Però no serveix per fer un diagnòstic.

Respecte a proves analítiques també hi ha la mesura de les antiglobulines, que mesuren la concentració d’anticossos a la sang.

Hi ha immunoglobulines A,E G i M. D’aquestes ens interessen especialment les M i G.

La immunoglobulina M (IgM), determina els primers anticossos que genera , de forma immediata,  davant de qualsevol infecció bacteriana o vírica.

La IgG, la més abundant, pot tardar un temps a produir-se després de la infecció i és específica per cada microorganisme i perdura al llarg de la vida protegint contra aquell microorganisme.

Així la combinació dels resultats d’aquestes dues immunoglobulines és molt clar:

IgM +, IgG--, el diagnòstic és infecció recent i aguda

IgM --, IgG+, ha tingut la infecció, però no sabem quan.

IgM+, IgG+, ha tingut la infecció en algun moment i ara s’ha reinfectat

IgM--, IgG--, No té la infecció, ni l’ha tingut.

Amb totes aquestes proves i/o la seva combinació, fem la suposició que el cost és zero i la dificultat tècnica de fer-les és molt baixa (hi ha tests, hi ha personal per treure les mostres i personal i laboratoris per fer-ne massivament), es podria controlar la població de manera exhaustiva i, per tant, es podrien permetre mesures de control epidemiològic molt menys restrictives, amb el conseqüent benefici per no haver de paralitzar activitats econòmiques  i no patir tots els problemes, tant econòmics a nivell general com socials que comporten.

Però, evidentment, com tot això té un cost, es tracta de saber com es poden fer servir àmpliament, amb els menors costos i poder-ne treure el màxim de beneficis sanitaris, socials i econòmics, i aquesta és la missió que han de decidir els polítics amb totes les dades sanitàries de que disposen.

Finalment encara ens queden dos aspectes més que influencien la malaltia i el seu control, son els tractaments i les vacunes.

Respecte dels tractaments les línies d’assaigs que es van començar amb la hidroxicloroquina i el remdesivir  no han tingut els resultats esperats. En l’actualitat hi ha tres línies més d’investigació en fases incipients. Una és l’anomenat AZD7442 dels laboratoris AstraZeneca, amb seguiment del Servei Nacional de Salut Britànic.

Amb una mica més de temps d’estudi hi ha un altre projecte que és el bamlanivimab, per pacients amb símptomes lleus als que ja no es pugui administrar la vacuna, però només s’ha fet un petit assaig amb 465 adults que complien els criteris demanats, i s’ha observat una petita millora en aquest tipus de pacients però amb no per pacients amb malaltia greu o avançada.

I l’altra assaig és un còctel de dos medicaments el casirivimab i l’indevimab en estudi per la mateixa Agencia Americana dels Medicaments. Tots dos son assajos de medicaments amb anticossos monoclonals.

Els anticossos monoclonals son còpies sintètiques de laboratori que copien els que generen els sistemes immunitaris i donen protecció directament sense estimular la producció del propi sistema immunològic com fan les vacunes.

S’estan avançant assajos amb sistemes de fàrmacs sintètics mai experimentats fins avui en dia i amb les preses per trobar solucions a la greu pandèmia del covid , sense temps per poder fer totes les proves necessàries. Tal com diu el Dr Joan Ramón Laporte, professor emèrit de farmacologia de la UAB i fundador el 1989 de l’Institut Català de Farmacologia Clínica: “No s’ha de tractar el virus com sigui, s’ha de tractar el pacient. Primum non nocere, primer no fer mal, després ja guarirem.”.

Trobareu una entrevista al Vilaweb del 10/5/20, en la que dona una visió molt crítica de com funciona el món de la industria farmacèutica en l’enllaç següent:

https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-joan-ramon-laporte-medicament-coronavirus/

 

Joan Guarch

7/1/21

(properament parlarem de les vacunes)