Preparem-nos!!

Sabem que es pot guanyar!

Ahir, 20/6/20 en Pere Martí signa un article al Vilaweb que porta per títol: “El Consell per la República impulsa ‘un bloc de la ruptura’ “, i ens explica que el CxR presentarà públicament la primera setmana de juliol la campanya “preparem-nos” que tots els que vàrem tenir la sort de poder assistir a l’acte del 29/2 a Perpinyà, li vàrem sentir dir al President Puigdemont, sense saber massa bé a què es referia.

Ara sembla que, aquell avançament, es concreta i se’ns diu que serà una campanya  amb la que ja s’ha treballat.

És una magnífica notícia i, personalment, li dono i donaré tot el suport del que sigui capaç, per què des de ja fa un temps estic insistint en una proposta semblant, i ho he plasmat en una colla de documents que he pogut anar publicant.

De fet la notícia, per mi, no es tant el titular del P.Martí “impulsa un bloc per la ruptura” sinó, precisament, la campanya “preparem-nos”.

Cito algun paràgraf de l’article:

“La reflexió del Consell és que la confrontació amb l’estat espanyol no la poden fer únicament  les institucions, sinó que cal la implicació decidida de la societat civil en una estratègia de desobediència pacífica permanent i de llarga durada en el temps, fins a assolir l’objectiu de la independència.”

“El document té dues parts, segons que ha pogut saber VilaWeb. En la primera, s’hi analitza la trajectòria de l’independentisme aquests darrers anys, amb els encerts i fracassos que ha tingut, fins a la situació actual, de desorientació estratègica”.

En un altre paràgraf diu:

“El Consell per la República ha fet autocrítica de l’experiència del referèndum de l’1-O, amb les coses positives que va tenir però també les mancances, sobretot a l’hora d’aplicar-ne el mandat. L’objectiu és que no es repeteixi, i l’estratègia ja no és passar de la llei a la llei, cosa que s’ha demostrat que a l’estat espanyol no és possible, perquè no és prou democràtic, i que caldrà combinar l’acció institucional amb la mobilització al carrer per forçar la ‘ruptura’ amb Espanya.”

Continuant amb l'article, diu:

“La segona part defensa sense embuts de recuperar l’estratègia unilateral una vegada constatat el fracàs de la via del diàleg amb el govern espanyol. Concretament, s’apunta que cal actuar al revés de com s’ha fet aquests darrers dos anys: primer, aplicar una estratègia de desobediència a tots els nivells, des de la societat civil fins a les institucions, sense descartar un nou referèndum unilateral, per forçar l’estat a negociar. Però negociar des d’una posició de força, no pas de derrota.”

I també proposa amb quina eina es farà:

“La mobilització per la desobediència civil es faria mitjançant els consells locals per la República.”

“El Consell té uns responsables que són públics i una implantació territorial que no és clandestina, perquè l’objectiu és impulsar la mobilització o la ‘resistència’ des de l’exili, on la justícia espanyola no té capacitat de fer arribar la repressió.”

I finalment es parla del bloc per la ruptura:

“La configuració del bloc de ruptura no equival automàticament a una candidatura electoral, perquè, tal com avisen els seus protagonistes, els qui l’integren tenen sensibilitats diverses, però sí que és el punt de partida d’una unitat estratègica a la qual es pot sumar tot l’independentisme”.

A partir d’aquí espero i desitjo que aquesta campanya estigui oberta a totes les aportacions que siguin significatives de moltes entitats, grups socials i particulars, que poden incorporar propostes i matisos molt positius i complementaris al pal de paller de la campanya que presentarà el Consell.

I avui mateix ja vull fer una aportació en forma de reflexió individual que cadascun de nosaltres ens hem de fer.

Aprofito un altre escrit periodístic, en aquesta cas l’editorial del Vicent Partal al Vilaweb d’abans d’ahir mateix 19/6/20: “Boye: saber com es guanya, saber que es pot guanyar”, i un paràgraf diu:

“La moral de derrota és tan estesa avui, perquè és tan facilitada des de tants entorns tan poderosos, que difícilment ens permet de reconèixer el rostre vibrant d’aquell moviment independentista que va fer del nostre país un esclat d’esperança per al món, un dels projectes col·lectius més evidents de ‘democràcia disruptiva’ que la història contemporània haja vist”.

I gairebé, per acabar diu:

“Perquè guanyar depèn de molts factors però n’hi ha dos que són essencials: saber com es guanya i, sobretot, saber que es pot guanyar”

I la reflexió que vull aportar està en relació a aquest “saber que es pot guanyar”

El 9/7/19, el digital La República, em va publicar un article que titulava: ” Deixem de ser i pensar com a súbdits i exercim de republicans lliures”, i en alguns paràgrafs deia: “Per arribar a la República catalana que volem, el primer pas que hem de donar cadascú de nosaltres, abans fins i tot de definir quines millores socials i polítiques voldrem, és el d’exercir com essers humans lliures.

Per ser un esser lliure cal trencar totes les cadenes que ens tenallen. La més essencial de totes és PERDRE LA POR. A qualsevol cosa, persona, institució o circumstància.

Diria que per ser un ésser lliure cal tenir una actitud de lluitador per la vida.”

I ara afegiria cal tenir una actitud de lluitador i de REBEL.

El nostre himne nacional en un paràgraf diu:

Com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes.

Les primeres cadenes que hem de segar son les nostres mentals que ens tenallen, no solament la de perdre la por, sinó la de no saber deslligar-nos d’altres, sobretot institucions, de gent, de superiors, etc, etc. Per què ens creiem que son superiors, que tenen raó, que tenen poder?, solament aquells a qui jo, lliurement, els atorgo la meva confiança podran exercir una autoritat sobre mi, fins que els hi retiro.  Jo penso i decideixo amb qui camino junts.

Ningú ens pot privar de la llibertat, perquè en el cas que ens tanquin, sempre som lliures de pensar el que vulguem i fins i tot si ens maten, queda el que hem fet a  la nostra vida i potser també el nostre exemple. Pet tant, gaudim i exercim la nostra llibertat!

En el mateix article deia: “Però la nostra tasca no es pot fer des de les actituds negatives, pensar en negatiu és creure que jo no puc aconseguir el que persegueixo perquè algú no m’ho deixarà fer. Això és l’actitud del que ja està vençut abans de començar.”

És la mateixa posició amb la que acaba l’editorial el Partal:

“A partir d’ací si algú prefereix tancar els ulls i rebolcar-se en el seu pessimisme, això ja va a gustos i per tant no hi tinc res a dir...”

I jo hi afegiria: però que es rebolqui sol i no contamini el seu pessimisme als demés.

Actituds negatives i pessimisme, aquestes son unes de les cadenes que hem de trencar!

Però hi ha més actituds personals que cal repensar i unes d’aquestes son la crítica i la desconfiança sistemàtica, en els demés.

La crítica s’ha convertit en una actitud destructiva. Es critica per desautoritzar. S’ha perdut la crítica constructiva, aquella en la que contraposem la posició de l’altre amb la nostra pròpia per tal de trobar una posició millor. En realitat dialogar per arribar a una entesa.

Fàcilment, amb molt poca informació a la ma, passem al judici de les accions dels demés i, ràpidament, del judici de les accions, al judici de les pròpies persones, des d’aquest judici, a la desqualificació i d’aquesta a la desconfiança. No donem ni el més mínim espai per a l’explicació.

Amb la crítica es sol fer un altre supòsit: Li dono la culpa a l’altre i jo tan tranquil. Així no necessito assumir la meva pròpia responsabilitat.

Jo, crec en el que es pot dir individualisme solidari. És un principi que sembla contradictori. El que vol ressaltar és la importància que té l’actuació individual, l’esforç personal,  la personalitat i, des d’aquesta força, aleshores practicar la solidaritat amb els demés. En primer lloc està el propi individu. Les coses es fan perquè a l’individu li agrada fer-les, no perquè el grup les imposi.

No es tracte de creure el que diuen els altres sinó, aprofitar el que diuen els altres, l’experiència col·lectiva, per, des de la pròpia experiència, trobar el propi camí i la pròpia veritat.

Però aquest esforç personal, aquest posicionament individual tampoc ens ha de fer caure en la pedanteria de creure que el que jo penso és la veritat absoluta i si no es fa el que jo predico no participo del col·lectiu

Després d’acceptar això hi ha la consciència de pertinença a un col·lectiu del que val la pena, però mai abans.

Un cop pertanys a un col·lectiu, has de defensar les teves posicions, oberta i públicament, i si estan en minoria, cal acceptar la posició majoritària, perquè és un símptoma del nivell de pensament del col·lectiu, en aquest moment.

Les posicions minoritàries ho son , bàsicament, per dos motius. El primer seria perquè la posició defensada s’acaba veient com inadequada, però una altra raó, sol ser, perquè es defensa una posició massa avançada, que surt de la visió actual i proposa coses que s’avancen al propi present i a la possible visió que se’n té del futur. Això fa que moltes persones no “vegin” la proposta, encara no ho entenguin i, per tant, no hi donin suport. Aquest visió ha de persistir i tornar-se a plantejar, pot ser d’una altra manera. Sols des de la persistència , el col·lectiu començarà a imbuir-se de la bondat de les propostes presentades i arriba un moment en que la proposta minoritària obté el suport majoritari.

Però això, no s’aconsegueix si abans d’aquest moment s’abandona la proposta i/o el col·lectiu i se’n crea un altre (minoritari) per defensar la “nostra” proposta. Així és com es van atomitzant les organitzacions. És el típic “tants caps tants barrets”.

Això ha d’anar acompanyat d’algun altre supòsit. Un és creure en les persones i en els companys de viatge. Creure que el col·lectiu és honest i planteja posicions pel bé comú del col·lectiu a qui van dirigides. Però al mateix temps cal estar alerta per veure si alguna de les propostes presentades es plantegen des del supòsit d’un interès o bé personal, o bé d’un petit grup de dins el col·lectiu.

La millor manera d’arribar a acords comuns és parlar sobre propostes concretes i millorar o criticar propostes, no plantejaments generals.

Sincerament crec que cal que reflexionem sobre aquestes qüestions, perquè en el nostre objectiu d’implantar la República, hem de vèncer un adversari molt poderós al que no li importa utilitzar mètodes malignes i, si no anem tots junts, serà molt més difícil, i no ens podem permetre el luxe d’enfrontar-nos entre nosaltres, de desqualificar-nos, de no arribar a acords i de dividir-nos de totes les maneres.

És el primer pas per saber, profunda i convençudament, que es pot guanyar.

Joan Guarch

A partir d’aquí hem de mirar, parlar i consensuar per saber com es guanya