Preparem-nos, organitzativament (1)

La unitat per a qui la vol

Intentem deixar clares unes quantes coses. Algunes prou conegudes, altres des de una nova manera d’abordar la política.

1.- l’Objectiu de totes les forces independentistes al Principat de Catalunya és proclamar Catalunya com a República independent de l’Estat Espanyol, i constituir un nou estat d’Europa.

Objectiu és allò  que es vol aconseguir, o els resultats que esperem per modificar una situació. Els objectius han de complir amb una sèrie de condicions, un d’ells és que sigui Clar, uns altres que sigui Viable, Motivador, Avaluable i especialment Participatiu. És a dir conegut i ACCEPTAT per tots els que desenvoluparan el Pla d’Acció, és a dir l’Estratègia a aplicar per aconseguir-lo.

2.- Argumentari. A part de les moltes raons que sustenten la obtenció d’aquest objectiu, històriques, de identitat, de llengua, d’espoli econòmic, etc, una és clara, l’EE no sols no governa satisfactòriament per a tot el poble de Catalunya (és a dir TOT, independentistes i no independentistes) sinó que actua com a Estat colonitzador i reprimeix per la força a la ciutadania, l’impedeix el seu desenvolupament i modernització, espolia el territori, i fins i tot, darrerament, imposa els seus dirigents, impedint que ho siguin aquells als que el poble ha escollit en unes eleccions, en definitiva una autèntica situació colonial.

Aquesta situació passa a Catalunya des de fa temps accentuant-se amb el pas dels dies de manera exponencial i ho patim a tots els nivells, polític, institucional i darrerament ciutadà, en l’intent que pretén de dictar sentències jurídiques exemplars com escarni a la ciutadania per què agafi por i abandoni les seves reivindicacions i així, vèncer el moviment per la base.

Cal que sapiguem explicar totes aquestes raons, per què son les que ens avalen i legitimen per ser un estat independent, i faran el nostre procés entenedor a tot el món.

3.- Com fer-ho. Des del 2010 fins el 2017 vàrem creure i vàrem actuar pensant que l’Estat Espanyol és un país democràtic i podíem accedir a la independència per la força de la negociació, de les urnes i passant de la llei a la llei, però amb els referèndums del 9N 2014 i 1-O 2017 ja hem vist que no és possible. Els dirigents del 2014 varen estar inhabilitats per organitzar-lo i l’1-O la policia va carregar durament contra la població causant centenars de ferits i els líders han estat jutjats i condemnats per haver-lo dut a terme i encara resten a la presó i a l’exili.

Ara ja hem vist que la lluita per proclamar la República només es podrà fer, amb la posició defensada per l’Estat Espanyol fins a dia d’avui, amb un acte de ruptura clara i, per tant, unilateral. Tota ruptura, per definició, és unilateral perquè sinó, no es ruptura, és acord.

A partir d’aquí cal analitzar diverses coses, la primera de les quals és saber les fortaleses i debilitats de l’adversari i les teves

4.- L’adversari (o per la seva forma d’actuar i tractar a una part, segons ell de la seva pròpia població, podem adjectivar-lo d’enemic), és indubtablement el règim del 78, que encarna la continuació del règim feixista del franquisme,  de la seva estructura burocràtica i funcionarial, de les classes econòmiques i financeres que el sustenten i a les que deuen pleitesia, encarnades en les elits de l’Íbex 35,  i la corrupte Monarquia borbònica, hereva de la nissaga dels borbons absolutistes i del franquisme recent, que no té inconvenient en dirigir les forces repressives  contra el poble de Catalunya amb el seu missatge del “a por ellos”.

5.- Les pròpies forces. Una de les grans debilitats de l’independentisme és l’enfrontament entre els seus propis partits i organitzacions. Ja hem aprés que potser la baula feble de les forces independentistes son els partits tal com estan concebuts avui en dia. Son organitzacions muntades i estructurades per gestionar una autonomia, no per enfrontar-se contra l’Estat Espanyol per aconseguir la independència, i això ho condiciona tot. Mentre no canviïn el seu propi concepte de partit no ens en sortirem.

6.- Quin és l’anàlisi de la situació actual?

Alguns dels dilemes que calen puntualitzar perquè, ara mateix, son l’eix central de l’actitud amb la que s’ha d’enfrontar el Pla d’Acció  (l’Estratègia) per arribar a instaurar la República, per part d’alguns actors polítics, son:

Cal pressionar i augmentar la confrontació o hem de ralentitzar les accions a dur a terme, tot esperant a la incorporació de més gent al moviment, en definitiva ampliar la base on se sustenta el moviment independentista?

Evidentment ningú nega que un dels objectius estratègics és enfortir les pròpies files però, que aquesta ampliació de la base, es faci alentint la velocitat del moviment, el que avui se’n diu “acumulant” forces (que  fins i tot, a vegades es fa rebaixant plantejaments i  objectius) és del tot discutible, perquè els objectius no son aconseguir revertir el precariat de les classes treballadores i assalariades, (que també), o l’objectiu no és un diàleg amb l’EE sobre la qualitat democràtica, que ara és baixa, perquè això ens separa de l’essencial. L’objectiu és declarar la independència i instaurar la República Catalana.

Darrerament ha passat que quant més enfrontament fas, quanta més velocitat poses, més radicalització hi ha i més es posa en evidència la repressió espanyola i per tant la seva debilitat constatant, que per guanyar a l’independentisme no ho pot fer amb la seducció perquè no té cap proposta atraient, sinó que ho ha de fer amb la repressió per doblegar per la força les argumentacions de l’independentisme. Mantenir l’enfrontament, per tant, és millor que acumulant i tranquil·litzant l’actuació.

Aquest objectiu estratègic d’arribar a unes majories més àmplies amb totes les forces que siguin partidàries  de l’autodeterminació, és a dir, els aliats naturals, s’adopta, per part d’alguns actors polítics, amb una premissa falsa. Es diu que el centre de gravetat, d’aquest front ampli, ha de ser l’hegemonia de les esquerres que han de ser majoritàries però, ull!!, perquè s’ha de saber quins objectius persegueixen cadascuna de les forces que composen el front, perquè, sinó, poden haver-hi disparitat d’actuacions, però en canvi, per damunt de tot, es vol aconseguir aquest front, sense definir uns objectius clars, el que, ineludiblement, porta a confusions freqüents i desercions per no ser una estratègia compartida.

7.- Estratègia compartida. La unitat per qui la vol.

L’Estat Espanyol és molt potent perquè té molts mitjans per combatre l’independentisme, polítics, mediàtics, econòmics, policials, judicials, etc i enfront d’això només amb una Estratègia compartida se’l podrà vèncer.

Què aconseguim parlant d’hegemonia en lloc de definint l’estratègia?

Si l’hegemonia de la que alguns, com ERC, parlen, dins les estructures institucionals actuals, és rupturista (cosa que tal com està plantejada en aquests moments, rebaixant plantejaments per acumular aquestes forces no sembla que  ho sigui), l’EE espanyol la combatrà i no la deixarà reeixir i, en canvi, perquè, aquest hegemonia s’imposi i triomfi només ho podrà  aconseguir si és acceptada, tolerada i permesa per l’EE i per tant col·laboracionista dins el marc autonòmic.

La unitat d’acció és complexa i s’ha de trobar la manera en que cada actor pugui explicar les seves propostes, però amb la norma essencial que tots els partits  han de prioritzar els acords, abans que les posicions pròpies. Aquesta estratègia ha de sobrepassar la posició dels partits, ha de ser la suma i no la divisió.

A dia d’avui es comença a reformular el concepte mitificat de la unitat i per primera vegada es parla “d’unitat per qui la vol”, deixant de banda els qui no la volen, la creuen innecessària o un engany partidista. És tracta d’evitar l’enfrontament i avançar a través d’acords sobre punts concrets perfectament consensuables.

Perquè una actuació en la que primer és l’hegemonia d’uns partits en front d’altres, només fa que atiar l’enfrontament d’uns companys de viatge contra d’altres en ares a mantenir unes posicions polítiques o unes altres, quan hem vist que això està lluny de la lluita pel poder polític, única fita que ens ha de permetre l’exercici de les nostres llibertats com a país.

La posició d’hegemonia, o és un gran error d’anàlisi, i demostraria la falta de maduresa política i no estar a l’alçada de les circumstàncies que la lluita requereix, o en cara pitjor, és un afany d’ostentar el poder assegurant, amb una visió partidista, les pròpies quotes de poder autonòmic, sense importar l’estratègia  de país, necessària per davant de qualsevol altre consideració. Si això  respon a l’interès partidista i conseqüentment paralitza o ralenteix la lluita per la independència, és gravíssim. Cal, per tant, posar-ho sobre la taula, abans de continuar endavant.

(continuarà)

Joan Guarch