Espanya ens
tracta com un país colonitzat.
El 25/6/20, vaig publicar un
article “Preparem-nos. Quin és l’objectiu”, al bloc de xarxallam https://xarxallam.blogspot.com/2020/06/preparem-nos-lobjectiu.html
, en el que explicava que l’objectiu del moviment independentista és proclamar
Catalunya com a República Independent i ja desenvolupava la idea que crec que
és sobre la que s’ha de centrar, bàsicament, l’argumentació: la colonització.
Uns dies més tard, el 6/7/20, l’Andreu
Barnils va fer una entrevista pel Vilaweb, a Ramón Grosfoguel, professor a la
Universitat de Berkeley, Califòrnia (EUA) que textualment diu:
“Faig les
classes en línia. (Soc) Professor de descolonització. I per això també
m’interessa el tema català. No deixa de ser un tema important del punt de vista
de descolonització. Veig el procés d’alliberament nacional català com un procés
de descolonització.
......
—Colònia? Catalunya és una regió, us poden dir
alguns.
—Catalunya no té poder sobirà sobre el seu quefer polític. Està sota la dominació d’un estat imperial. No té ni sobirania fiscal, de fronteres, ni de res. És una nació sense estat a la mercè d’allò què es decideix a Madrid. Això és colonialisme. No cal que hi hagi una administració clàssica colonial. La colònia es defineix per una relació de dominació d’un estat imperial per sobre d’uns altres pobles. Mira la pandèmia: Madrid va decidir de liquidar l’autonomia de Catalunya i la resta i des d’allà van gestionar les autonomies locals. No hi havia sobirania enlloc. I per això parlo de colònia. A la mercè d’allò que vol l’imperi. Sé que a molta gent li xoca. Però cal començar a dir les coses pel seu nom. Fins i tot en el sobiranisme català costa de fer servir aquests termes. Doncs esteu davant un estat imperial que us aixafa. I no tens sobirania. Els catalans esteu en una situació colonial. I en un procés d’alliberament. I m’agradaria emfatitzar que o els catalans organitzen un front de salvació nacional o s’enfonsaran amb Espanya.”
—Catalunya no té poder sobirà sobre el seu quefer polític. Està sota la dominació d’un estat imperial. No té ni sobirania fiscal, de fronteres, ni de res. És una nació sense estat a la mercè d’allò què es decideix a Madrid. Això és colonialisme. No cal que hi hagi una administració clàssica colonial. La colònia es defineix per una relació de dominació d’un estat imperial per sobre d’uns altres pobles. Mira la pandèmia: Madrid va decidir de liquidar l’autonomia de Catalunya i la resta i des d’allà van gestionar les autonomies locals. No hi havia sobirania enlloc. I per això parlo de colònia. A la mercè d’allò que vol l’imperi. Sé que a molta gent li xoca. Però cal començar a dir les coses pel seu nom. Fins i tot en el sobiranisme català costa de fer servir aquests termes. Doncs esteu davant un estat imperial que us aixafa. I no tens sobirania. Els catalans esteu en una situació colonial. I en un procés d’alliberament. I m’agradaria emfatitzar que o els catalans organitzen un front de salvació nacional o s’enfonsaran amb Espanya.”
Tant les veus de Vicent Partal,
com de Gonzalo Boye i la de Ramón Grosfoguel crec que tenen prou prestigi per
que acceptem aquest punt de vista. Per això l’afirmació que crec que s’ha de fer
és:
Des del
1714 que ens varen derrotar militarment per les armes hem estat sota la bota
repressora de l’Estat Espanyol. Ara en ple segle XXI som un país colonitzat,
cosa que, sense estendre’m massa, es comprova amb la pròpia realitat. Patim un
control econòmic (dèficit fiscal aclaparador), control judicial (repressió,
encarcerament i exili dels nostres líders polítics i un sens fi de causes
judicials sobre ciutadania catalana), policial (repressió patida sobre la
població en l’1- O, Llei mordassa, etc) i finalment control polític amb
l’aplicació del 155, dissolució de les nostres institucions i convocatòria de
noves eleccions i, amb els resultats en la seva contra, destitució de diputats
electes en tots els nivells i finalment (en aquest moment) intent d’inhabilitació
del President de la Generalitat.
L’EE no sols no governa satisfactòriament per a tot el
poble de Catalunya (és a dir TOT, independentistes i no independentistes) sinó
que actua com a Estat colonitzador.
Tal com diu la
Declaració d’independència dels EEUU de 1776, cal que sapiguem
explicar totes aquestes raons, per què son les que ens avalen per ser un estat
independent, i faran el nostre procés entenedor a tot el món, perquè aquesta és la raó bàsica que ens legitima a fer un procés
d’autodeterminació per Proclamar Catalunya com a República independent.
La lluita és
pel poder.
Si les coses es plantegen així, el que queda clar és que la nostra lluita està clarament plantejada per obtenir el
poder, tant de decisió, com d’exercici de la plena sobirania del nostre destí
com a individus i com a nació lliure de tot sotmetiment.
Com que la lluita és contra
l’estat colonial, és una lluita
transversal que aplega una multiplicitat la classes i sectors socials
interessats en assolir les estructures d’un nou estat perquè se senten
espoliats i no representats per aquest estat.
Com que la lluita és
clarament pel poder, no per unes competències autonòmiques de més o de menys és necessària una organització
molt ample, transversal i estructurada per aconseguir aquesta objectiu.
Ens enfrontem a un estat amb una potència brutal, amb totes les eines de
repressió al seu abast, i sense cap escrúpol en moure les clavegueres de
l’estat utilitzant la violència organitzada, tal com s’ha vist en la repressió
policial d l’1-O i en altres moments i altres circumstàncies com es va veure
amb els GAL i recentment amb la seva fosca actuació en esbrinar l’autoria dels atemptats de
l’agost del 17.
Com fer-ho. Reivindiquem l’esperit de l’1-O i del
27-O i la seva legitimitat
Des del 2010 fins el 2017 vàrem creure i vàrem actuar pensant que l’Estat
Espanyol és un país democràtic i podíem accedir a la independència per la força
de la negociació, de les urnes i passant de la llei a la llei, però amb els
referèndums del 9N 2014 i 1-O 2017 ja hem vist que no és possible. Els
dirigents del 2014 varen estar inhabilitats per organitzar-lo i l’1-O la
policia va carregar durament contra la població causant centenars de ferits i
els líders han estat jutjats i condemnats per haver-lo dut a terme i encara
resten a la presó i a l’exili.
Aquestes reflexions ja se les fa el President Puigdemont que, en el llibre
“M’explico” diu en diferents pàgines:
Pàg, 537: “Nosaltres ja hi comptàvem
que l’Estat seria molt dur. Però no comptàvem que l’Espanya d’avui, al segle
XXI, pogués actuar com actuava l’Espanya de Franco. Amb això ens vam
equivocar”,
i a la pàg, 605, diu: “No és cert que
no tinguéssim res preparat. Ho teníem tot preparat per a un escenari en que ens
fèiem forts a les institucions, defensàvem la proclamació i entràvem en una
etapa de transició que al final havia d’acabar en una taula de negociació”
Però aquestes reflexions d'aquell moment, ara s'ha vist que van ser errònies i veiem que la lluita per proclamar la República només es podrà
fer, amb la posició defensada per l’Estat Espanyol fins a dia d’avui, amb les eines de la democràcia i la lluita
no violenta però amb un acte de ruptura clara i, per tant, unilateral. Tota ruptura, per definició, és unilateral
perquè sinó, no es ruptura, és acord. Cal reivindicar l’esperit de l’1-O i del
27d’O, com a actes sobirans unilaterals
de ruptura, com a guies de com podem fer les coses.
Davant d’això queda clar que només ens en podrem sortir definint dues condicions
necessàries:
b) I amb un nou tipus d'organització muntada expressament per a la obtenció del poder.
En els propers articles, aniré
exposant, tant els punts de l’estratègia compartida, com el nou tipus
d’organització.
Joan Guarch
2/8/2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada